Fa un temps que parlem de la bombolla de festivals i, bé, aquests dies hem comptabilitzat un parell de baixes, el PopArb, que celebra avui i demà l’onzena i darrera edició, i el Pròxims, que ja no tornarà després de quatre estius. Crida sobretot l’atenció el decés del PopArb, ja que va inventar el patró modern del festival de pop català. És injusta, doncs, la seva desaparició? És dolorosa, però no crec que tingui sentit parlar de justícia quan es tracta del simple i voluntari gust popular. És injust que Lady Gaga vengui més que Hanne Hukkelberg? Doncs miri, no ho sé. És així i punt.

Aquests defuncions ens poden convidar a posar-nos melodramàtics o bé a treure l’arma d’autodestrucció massiva que tot català porta dins seu: “ho veieu, com això del pop català estava inflat?” També hi ha la clau sòciogremial: “els periodistes i les periodistes hem de fer una reflexió sobre com ens hem allunyat del gust de la gent comuna prioritzant propostes elitistes que, a l’hora de la veritat, no reben un suport popular”. Bé, crec que no hi ha una única raó per explicar que alguns festivals abaixin la persiana, i que cada cas és un món, però sí que podem afirmar que l’escena catalana és artísticament potent però estructuralment vulnerable.

Un dels problemes és que resulta complicat fer que la gent es traslladi, per exemple, a Arbúcies expressament per veure grups que pot veure a diari a qualsevol indret de Catalunya. El festival pot aconseguir-ho quan hi ha un boom d’un artista, o si s’empesca alguna producció pròpia o estrena: això ho ha entès molt bé l’Strenes de Girona, que es dedica precisament a això, a oferir allò que ningú més ha ofert, primícies o formats inèdits. Però ja hi ha un Strenes, a la primavera, i un Mercat de Música Viva de Vic, a la tardor, i no n’hi pot haver més.

Sí, tenim un país que, a efectes de mercat musical, s’acaba aviat. És cert que s’acabaria una mica més tard si els Països Catalans fossin alguna cosa més que el mapa del temps de TV3 i tinguéssim allò de l’espai català de comunicació, però aquesta és una altra història. Festivals com Canet Rock o Clownia (aquest se celebra també aquest cap de setmana) demostren que públic n’hi pot haver, encara que hagi canviat, que s’hagi desplaçat del pop cap al mestissatge i la revetlla, i que hi hagi grups molt elogiats per la premsa que reuneixen quaranta-cinc persones quan presenten disc a Barcelona, la meitat dels quals familiars i amics.

“Som la generació perduda!”, clamaran alguns d’ells, capcots. No pas: em temo que això ho han dit totes les generacions. Però és cert que el món està canviant i que cal posar-hi tota la passió a allò que fas perquè tingui només alguna possibilitat de reeixir. Sí, abans d’intentar fer carrera amb la música, pensa-t’ho bé. Has d’estimar-t’ho molt, moltíssim. Si no, deixa-ho córrer.