Festivals que moren
«Aquests defuncions ens poden convidar a posar-nos melodramàtics o bé a treure l’arma d’autodestrucció massiva»
ARA A PORTADA
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
-
Junts denuncia que l’Ajuntament de Barcelona ha fet campanya contra els pisos turístics a Gràcia només en castellà Redacció
-

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
Aquests defuncions ens poden convidar a posar-nos melodramàtics o bé a treure l’arma d’autodestrucció massiva que tot català porta dins seu: “ho veieu, com això del pop català estava inflat?” També hi ha la clau sòciogremial: “els periodistes i les periodistes hem de fer una reflexió sobre com ens hem allunyat del gust de la gent comuna prioritzant propostes elitistes que, a l’hora de la veritat, no reben un suport popular”. Bé, crec que no hi ha una única raó per explicar que alguns festivals abaixin la persiana, i que cada cas és un món, però sí que podem afirmar que l’escena catalana és artísticament potent però estructuralment vulnerable.
Un dels problemes és que resulta complicat fer que la gent es traslladi, per exemple, a Arbúcies expressament per veure grups que pot veure a diari a qualsevol indret de Catalunya. El festival pot aconseguir-ho quan hi ha un boom d’un artista, o si s’empesca alguna producció pròpia o estrena: això ho ha entès molt bé l’Strenes de Girona, que es dedica precisament a això, a oferir allò que ningú més ha ofert, primícies o formats inèdits. Però ja hi ha un Strenes, a la primavera, i un Mercat de Música Viva de Vic, a la tardor, i no n’hi pot haver més.
Sí, tenim un país que, a efectes de mercat musical, s’acaba aviat. És cert que s’acabaria una mica més tard si els Països Catalans fossin alguna cosa més que el mapa del temps de TV3 i tinguéssim allò de l’espai català de comunicació, però aquesta és una altra història. Festivals com Canet Rock o Clownia (aquest se celebra també aquest cap de setmana) demostren que públic n’hi pot haver, encara que hagi canviat, que s’hagi desplaçat del pop cap al mestissatge i la revetlla, i que hi hagi grups molt elogiats per la premsa que reuneixen quaranta-cinc persones quan presenten disc a Barcelona, la meitat dels quals familiars i amics.
“Som la generació perduda!”, clamaran alguns d’ells, capcots. No pas: em temo que això ho han dit totes les generacions. Però és cert que el món està canviant i que cal posar-hi tota la passió a allò que fas perquè tingui només alguna possibilitat de reeixir. Sí, abans d’intentar fer carrera amb la música, pensa-t’ho bé. Has d’estimar-t’ho molt, moltíssim. Si no, deixa-ho córrer.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.