La història és coneguda i s’ha explicat milions de vegades com a exemple de sacrifici personal en benefici d’una causa major i col·lectiva. Agost del 490 aC. Els perses desembarquen a la plana de Marató amb la intenció de conquerir Atenes. Els atenesos decideixen sortir a combatre sense esperar l’ajut dels espartans, i després d’una batalla heroica, aconsegueixen fer embarcar els perses de tornada al seu país. Un soldat atenès, Filípides, rep l’encàrrec de córrer cap a la ciutat per anunciar la victòria. Filípides compleix les ordres, però exhaust, cau mort just després d’haver aconseguit la seva missió.

Des de l’enquesta d’El Periódico de la setmana passada em rondava pel cap la figura de Filípides per mirar de traçar una analogia amb Artur Mas, però aleshores ha aparegut Francesc Marc Àlvaro amb una comparació molt més lúcida, concreta i propera. Artur Mas no seria com Filípides sinó com Adolfo Suárez, el líder espanyol sortit de l’establishment d’un règim determinat que decideix encapçalar des del poder una reforma rupturista (o una ruptura reformista) que permeti passar a un ordre democràtic i constitucional nou. Suárez va aconseguir el seu objectiu, però en el camí el seu partit polític (la UCD) va desaparèixer i ell va quedar tan socarrimat que ja no va tornar a fer res rellevant en política. Un home (i un partit) que se sacrifiquen per una causa major.

A Duran Lleida no li fa cap gràcia el tema, i ahir mateix ho va tornar a demostrar en una entrevista incendiària i tremendament deslleial amb Mas a can Cuní. Per a ell, que és un polític normal, la prioritat no és la causa major sinó que Convergència i Unió continuï sent el pal de paller del catalanisme. Em sembla comprensible, i més quan sempre ha estat un polític sense causa major. Duran no em preocupa, em preocupen els milers i milers de militants convergents d’arreu del país  que estan tremendament il·lusionats i implicats amb aquest procés i que veuen que, efectivament, com més aprop estem de l’objectiu, més s’empetiteix la seva força política. Estan fent una demostració de patriotisme que no sé si es valora prou, i m’agradaria pensar que en els seus barris, pobles i comarques no reben burles d’aquells a qui les coses sí que els van bé, sinó suport moral, empatia i admiració.

I és que el país bull, la situació crema. Teatres i auditoris s’omplen a vessar per escoltar els predicadors del canvi, es diguin Junqueras, Forcades, Forcadell o fins i tot Sala i Martin (ahir a Valls). Surten a la venda 60.000 entrades per a un concert reivindicatiu i s’exhaureixen en dues hores. A les places dels pobles es fan estelades humanes, estelades amb espelmes i a veure quin és el pròxim format. Quim Nadal i Antoni Castells diuen que votarien sí. Montserrat Tura participa en actes de l’ANC i ja parla d’ERC com el nou partit hegemònic dels progressistes catalans. Els degoteig de regidors socialistes a les comarques que pleguen del partit és constant. Les enquestes anuncien un terratrèmol politicoelectoral de proporcions desconegudes. I tot plegat, enmig d’una crisi econòmica dramàtica que genera situacions personals desesperades, ens mina la moral col·lectiva i ens empobreix com a país. El senyals són pertot: hi ha un gran bloc social, cada dia més majoritari i cada dia dia més escorat cap a l’esquerra, que ha dit prou i demana la ruptura democràtica per fer un país més lliure i més just.

No sé si Artur Mas és Filípides o és Adolfo Suárez. Però si em llegeix, només li voldria dir una cosa. Tant Filípides com Adolfo Suárez han passat a la història i són estimats, reconeguts i homenatjats pels seus pobles. I això és exactament el que no li passarà a Josep Antoni Duran i Lleida.