De Catalunya estant, immersos en les nostres il·lusions, obsessions i misèries, no és fàcil d’entendre perquè a Madrid l’hegemonia de la dreta reaccionària és tan sòlida i aclaparadora. Que una baralla de personatges tan estrafolaris com Pablo Casado o Isabel Díaz Ayuso, d’una arrogància només equiparable a la seva ignorància, concentri tota l’atenció pública és significatiu. Debat polític de fons? Cap. Contraposició de projectes? Tampoc. Cost de la corrupció revelada? Zero. S’investigarà alguna cosa? No.
Tot apunta que el principal beneficiari polític i electoral de les turbulències a la cúpula del PP seria Vox i no pas el PSOE. És a dir, que la dreta nacionalista espanyola es desplaça cap a l’extrema dreta amb una fluïdesa sorprenent. Això s’explica, justament, per la profunditat de l’hegemonia neofranquista a Madrid i rodalia, capaç d’arrossegar àmplies capes populars.
El Madrid de la “Movida” i de “La Luna de Madrid”, o dels pregons i la modernitat culta de Tierno Galván, va ser tot just un parèntesi prometedor. El PSOE va tenir a la capital del regne una primera gran oportunitat -una dècada- de repensar-la (1977-1987), i també de formular un nou projecte d’Espanya (1982-1996). Disposava del capital de l’antifranquisme acumulat durant l’etapa final de la dictadura i de l’impuls popular per la transformació democràtica; disposava de la complicitat de bona part del món artístic i intel·lectual, i d’una incipient xarxa de nous mitjans de comunicació.
Ho van malbaratar. Instal·lats al poder al voltant de Felipe González van posar efectivament en marxa canvis llargament esperats, però massa aviat van quedar atrapats en el conservadorisme i l’acomodament, en el simple relleu en la gestió, en la inèrcia del manteniment de posicions i les xarxes clientelars. Fins a quedar devorats pel substrat franquista que no havien sabut o pogut eradicar, ni de la societat ni de les entranyes de l’estat. La nova “brunete” mediàtica –al so del “váyase Sr. González”– va abonar l’aznarització; el retorn al passat.
Només els errors i mentides d’Aznar arran de l’atemptat de Madrid, el 2004, i la corrupció interna manifesta del cicle Rajoy, han permès, amb el vot de les perifèries, el retorn del PSOE al govern espanyol, amb Rodríguez Zapatero primer, i Pedro Sánchez després). En tots dos casos, però, sense propòsit ni capacitat d’alterar l’hegemonia de la dreta. Més aviat, al contrari, subordinant-s’hi i renunciant a plantejar transformacions en profunditat. Això permet posar en context la vergonya de la pseudoreforma laboral o la incapacitat de formular propostes per a la mesa de negociació amb el govern català.
Hegemonies de llarg arrelament i projecció d’aquesta mena, susceptibles d’atraure persistentment alguns dels sectors populars als quals més perjudiquen, només s’entenen parant atenció a la relació entre el sistema polític i el sistema cultural i mediàtic. En el creuament entre política i cultura, entre l’exercici del poder i els mecanismes de provisió i reproducció de les concepcions i els valors, s’hi resolen la majoria de contenciosos per l’hegemonia. Ara, un PSOE efectivament d’esquerres i ambiciós sabria veure-ho i actuaria en conseqüència. Quan l’hegemonia és dels altres, és quan és més urgent i necessari saber detectar i aprofitar les escletxes d’oportunitat i fer passes endavant. Si, davant la crisi manifesta del PP, el PSOE de Sánchez tampoc és capaç aquesta vegada de ser agosarat i d’oferir amb convicció un projecte propi, alternatiu al de la dreta, és que ni el té, ni té la intenció de tenir-lo. És que han decidit que, al capdavall, poder administrar de tant en tant el projecte dels altres, el de l’espanyolisme neofranquista, ja el va bé.
En una setmana marcada a Catalunya per l’empatx corporatiu dels sindicats de l’ensenyament, però també per la defensa argumentada de la Filosofia i les Humanitats en la secundària, val la pena recordar la importància social específica de la Història; de poder disposar d’unes perspectives històriques informades i crítiques. La Història, saber història, interessar-se per la història, facilita comprendre millor perquè la realitat adopta les fesomies que li descobrim; aporta instruments per identificar els orígens dels processos i les cadenes de causalitats que han acabat configurant el present. La perspectiva històrica és un pilar fonamental de la consciència crítica i proporciona la possibilitat d’establir mirades particulars sobre les connexions entre el passat, el present i el futur. Eines de construcció de sentit de què pensem i fem.
En les hegemonies de la dreta és característic que la connexió entre passat i present es resolgui en la identificació i la sacralització d’unes essències immutables i que, a partir d’elles i del seu manteniment, el futur quedi ja substancialment predeterminat. I això val per les hegemonies de dretes d’allà i per les d’aquí. Són font d’identitats estàtiques i riscos de depuració. Guanyar una mica més de perspectiva històrica ens hauria d’ajudar a fer front a les velles hegemonies conservadores i a vacunar-nos contra els dogmes i les certeses absolutes que solen constituir el seu arsenal privilegiat.
Tot apunta que el principal beneficiari polític i electoral de les turbulències a la cúpula del PP seria Vox i no pas el PSOE. És a dir, que la dreta nacionalista espanyola es desplaça cap a l’extrema dreta amb una fluïdesa sorprenent. Això s’explica, justament, per la profunditat de l’hegemonia neofranquista a Madrid i rodalia, capaç d’arrossegar àmplies capes populars.
El Madrid de la “Movida” i de “La Luna de Madrid”, o dels pregons i la modernitat culta de Tierno Galván, va ser tot just un parèntesi prometedor. El PSOE va tenir a la capital del regne una primera gran oportunitat -una dècada- de repensar-la (1977-1987), i també de formular un nou projecte d’Espanya (1982-1996). Disposava del capital de l’antifranquisme acumulat durant l’etapa final de la dictadura i de l’impuls popular per la transformació democràtica; disposava de la complicitat de bona part del món artístic i intel·lectual, i d’una incipient xarxa de nous mitjans de comunicació.
Ho van malbaratar. Instal·lats al poder al voltant de Felipe González van posar efectivament en marxa canvis llargament esperats, però massa aviat van quedar atrapats en el conservadorisme i l’acomodament, en el simple relleu en la gestió, en la inèrcia del manteniment de posicions i les xarxes clientelars. Fins a quedar devorats pel substrat franquista que no havien sabut o pogut eradicar, ni de la societat ni de les entranyes de l’estat. La nova “brunete” mediàtica –al so del “váyase Sr. González”– va abonar l’aznarització; el retorn al passat.
Només els errors i mentides d’Aznar arran de l’atemptat de Madrid, el 2004, i la corrupció interna manifesta del cicle Rajoy, han permès, amb el vot de les perifèries, el retorn del PSOE al govern espanyol, amb Rodríguez Zapatero primer, i Pedro Sánchez després). En tots dos casos, però, sense propòsit ni capacitat d’alterar l’hegemonia de la dreta. Més aviat, al contrari, subordinant-s’hi i renunciant a plantejar transformacions en profunditat. Això permet posar en context la vergonya de la pseudoreforma laboral o la incapacitat de formular propostes per a la mesa de negociació amb el govern català.
Hegemonies de llarg arrelament i projecció d’aquesta mena, susceptibles d’atraure persistentment alguns dels sectors populars als quals més perjudiquen, només s’entenen parant atenció a la relació entre el sistema polític i el sistema cultural i mediàtic. En el creuament entre política i cultura, entre l’exercici del poder i els mecanismes de provisió i reproducció de les concepcions i els valors, s’hi resolen la majoria de contenciosos per l’hegemonia. Ara, un PSOE efectivament d’esquerres i ambiciós sabria veure-ho i actuaria en conseqüència. Quan l’hegemonia és dels altres, és quan és més urgent i necessari saber detectar i aprofitar les escletxes d’oportunitat i fer passes endavant. Si, davant la crisi manifesta del PP, el PSOE de Sánchez tampoc és capaç aquesta vegada de ser agosarat i d’oferir amb convicció un projecte propi, alternatiu al de la dreta, és que ni el té, ni té la intenció de tenir-lo. És que han decidit que, al capdavall, poder administrar de tant en tant el projecte dels altres, el de l’espanyolisme neofranquista, ja el va bé.
En una setmana marcada a Catalunya per l’empatx corporatiu dels sindicats de l’ensenyament, però també per la defensa argumentada de la Filosofia i les Humanitats en la secundària, val la pena recordar la importància social específica de la Història; de poder disposar d’unes perspectives històriques informades i crítiques. La Història, saber història, interessar-se per la història, facilita comprendre millor perquè la realitat adopta les fesomies que li descobrim; aporta instruments per identificar els orígens dels processos i les cadenes de causalitats que han acabat configurant el present. La perspectiva històrica és un pilar fonamental de la consciència crítica i proporciona la possibilitat d’establir mirades particulars sobre les connexions entre el passat, el present i el futur. Eines de construcció de sentit de què pensem i fem.
En les hegemonies de la dreta és característic que la connexió entre passat i present es resolgui en la identificació i la sacralització d’unes essències immutables i que, a partir d’elles i del seu manteniment, el futur quedi ja substancialment predeterminat. I això val per les hegemonies de dretes d’allà i per les d’aquí. Són font d’identitats estàtiques i riscos de depuració. Guanyar una mica més de perspectiva històrica ens hauria d’ajudar a fer front a les velles hegemonies conservadores i a vacunar-nos contra els dogmes i les certeses absolutes que solen constituir el seu arsenal privilegiat.