Ha arribat la tardor i amb ella una mica de fresqueta -tant que ens hem queixat de la calor i ara tot són queixes-, canvi d’armari, afegim manta -o nòrdic- als llençols, una mica més d’aigua calenta a la dutxa, comencem a treure ventiladors i a preparar estufes. També comencem a preparar les butxaques, el fred comporta despesa energètica, el final de mes  comença e endurir-se un poc més.

La crisi que s’obre al nostre davant hi ha qui la vol combatre abaixant impostos a uns pocs. La pandèmia ha provocat  més desigualtats socials, al que s’afegeix una base ja fràgil, un mercat laboral precaritzat, manca de garantia de drets com el treball o l’habitatge que veu com s’encareix, també augmenten els preus de l’energia i d’allò més bàsic, l’alimentació. Sumem desigualtats: una important bretxa salarial de gènere, rendes més baixes per les persones amb discapacitat, alt nivell d’atur juvenil, racisme i manca d'accés a serveis per a persones migrants, augment de la pobresa en les persones grans i les famílies monoparentals. Tot travessat pel gènere, l’edat i l’origen, la discriminació múltiple que crea més disparitat social.

I arriba final de mes. Avui 30 de setembre comença el degoteig de rebuts: lloguer o hipoteca, llum, aigua, gas, telèfon -tan imprescindible per comunicar-se-. El compte minva abans d’haver tocat res de forma remarcable i encara ha de passar per molta gent el rebut del menjador escolar o el pagament de les sortides. Ja partim d’un estiu en què la calor ha augmentat les factures i ha fet minvar vacances -per a qui les ha pogut fer- i la compra de llibres i material escolar ha estat per moltes famílies un drama considerable.

Arriba la tardor, arriben els rebuts, augmenta la descapitalització o l’endeutament. Les nostres fràgils polítiques socials cronifiquen la pobresa i l’empobriment avança inexorablement. Les solucions que es donen no acaben de funcionar, els pegats s’acumulen a l'administració mentre les entitats que treballen amb persones en situació de vulnerabilitat es troben amb un excés de peticions, poques eines i manca de finançament.

Podria semblar una distopia, però és la nostra realitat quotidiana, una realitat que cal transformar i avançar cap a un futur digne, lliure i just, cap a una utopia? Pot semblar-ho però és possible. El mercat laboral pot gestionar-se bé i dignificar condicions de treball i salaris. Si bé la força de producció és la que genera els beneficis no es poden gestionar les empreses d'acord amb la precarietat per obtenir més benefici, cal gestionar bé i tenir empreses sostenibles econòmica, social i mediambientalment, és possible. Un parc d’habitatge assequible, accessible i en condicions, impossible? Un tema de bona gestió pública i privada, no només una qüestió d’inversió sinó de pactes, millora urbana i delimitació d’usos. Són dos exemples, però podríem anar desgranant cadascun dels àmbits, en què es creen desigualtats per la mala gestió i, també, a l’ambició.

Calen solucions imaginatives i compromís polític, cal, també, una administració amable, àgil, que simplifiqui i millori la seva gestió. Cal generositat, molta generositat per reconèixer que si molta gent està perdent és perquè uns pocs guanyen.