Per un compromís personal, he hagut de passar el darrer cap de setmana fora del país. “Finde”, en diuen, sembla, a partir de l’enllaç dels mots en castellà “fin de semana”. He rebut algun SMS de gent mé aviat jove que ho expressa així, algun correu i ho veig freqüentment al Facebook, sobretot divendres i dilluns. En català sempre n’hem dit “cap de setmana”, perquè el que celebrem és el preludi d’una setmana nova, no pas que se n’acaba una altra. Exactament igual com la noció de “cap d’any”, celebrar que un any comença, als antípodes del “fin de año”, festejar que un any s’acaba. Són dos conceptes diferents, dues cultures distintes que expressen concepcions molt allunyades del pas del temps.
Me'n vaig a l’estació de l’AVE-Camp de Tarragona, a La Secuita, a agafar el tren. Situada en un punt que, volent superar la batalla esgotadora, provinciana i xucladora d’energies, entre Reus i Tarragona, amb la pretensió ingènua de voler acontentar totes les parts, ha acabat per emprenyar tothom. Amuntegats per les vores de la carretera, aparcats com poden, una munió de vehicles s’hi estacionen, per estalviar-se el preu de l’aparcament. El lloc és desavinent amb ganes. El tren no et deixa en cap ciutat, com a Lleida o Barcelona, sinó lluny de totes. Hi has d’anar amb cotxe propi, amb taxi o bé agafar un bus que no se sap cada quan passa. Hi entro: no hi ha botigues. Un bar i un quiosc i tota la resta persianes abaixades.
Miro el bitllet, amb destinació Saragossa, i comprovo l’horari: 10:55. Observo la pantalla una bona estona i res de res. No hi ha cap tren que surti d’aquella estació, a l’hora prevista, per anar cap a Saragossa. Comença a pujar-me la mosca al nas quan constato que l’únic comboi que surt a les 10:55 és l’AVE que va a Màlaga, però, clar, és que jo vaig a Saragossa, no a Màlaga. Sort que m’hi he posat amb temps i em puc permetre invertit uns minuts més en l’observació visual. La sort no m’acompanya: si vull sortir a l’hora que em marca el bitllet, on consta clarament el mot “Saragosssa”, he d’anar-me’n a Màlaga. El temps passa, m’acosto a informació i vet aquí la sorpresa del dia: es tracta del mateix tren. Altrament dit, el català que vulgui anar a la ciutat mediterrània de Màlaga ha d’agafar l'AVE que, via Saragossa, ha d’anar a fer el tomb obligatòriament per Madrid, recórrer mitja Espanya i, finalment, acabar el seu periple a la ciutat andalusa. La possibilitat d’anar-hi, vorejant la costa, ran de mar, Mediterrani avall, és inexistent, perquè no existeix el corredor ferroviari mediterrani, ja que a Espanya tot està previst per anar a Madrid, per comunicar-se amb Madrid, no pas per relacionar-se amb les diferents ciutats peninsulars, a través d’alta velocitat i de forma directa.
Atònit, no recuperat ben bé del tot de l’impacte psicològic d’aquesta visió hispanocèntrica de la geografia, pujo al tren. Sento les comunicacions orals en tres llengües, la meva, la d’Espanya i l’anglès. Anem bé, penso. L’idioma d’on venim i el del lloc on anem, al costat de la llengua internacional. Passen amb el carret dels diaris i, amb la meva dona, ens en quedem quatre, tots en català, perquè no hi hagi dubtes. L’hostessa respon amablement en la llengua de Pep Guardiola i tot sembla força normal. Quan, després d’una hora justa de trajecte, som a punt d’arribar a la capital aragonesa, m’adono que tota la retolació escrita és bilingüe, però espanyol-anglès. Me’n sorprenc i no ho entenc, fins que arribo a una conclusió. Els responsables de l’AVE deuen pensar que els catalanoparlants tenim una llengua només per ser parlada, però no pas escrita i, doncs, que el català només es transmet per via oral, sense necessitat d’un alfabet escrit....
Disposo d’unes hores i aprofito per enfilar-me al “guiribús” que fa el tomb per la ciutat. Tota la zona nova de creixement de la ciutat és, realment, espectacular. L’inventari d’edificis i complexos de l’Expo és inacabable. Es tracta d’innombrables construccions de tota forma i mida, d’un disseny arquitectònic modern i agosarat que produeixen un impacte magnífic. Pavellons i més pavellons, gratacels, ponts, jardins, parcs, escultures, espais amplíssims. Demano què hi ha, actualment, què acullen, quina activitat s’hi duu a terme un cop acabada l’Expo i em diuen que res, que no hi ha res, que no s’hi fa res, que no hi ha ningú, perquè estan buits i, ara i tant, inutilitzats. Em ve a la memòria, llavors, l’efecte deplorable, de deixadesa plàstica, que va fer-me, el 2004, la visió desoladora de les instal·lacions que havien acollit l’Expo de Sevilla. Reflexiono uns instants i em pregunto: i tot això, qui ho ha pagat? L’endemà, a l’hotel, en el bufet d’esmorzar, hi ha pa amb tomàquet i, feliçment, també cava fred, cosa que em reconcilia amb la vida. Segurament, més val això que res...