Fins on es pot estirar la il·lusió fins que arriba a trencar-se? Com n'és de flexible? Ho aguanta tot, amb aquella ceguesa que la caracteritza, que la fa quasi màgica i que, al cap i a la fi, és la seva gràcia? En les darreres setmanes, potser mesos, he pensat molt en aquesta idea. Com ja vaig explicar, quasi confessar, segons en quin context, en aquest mateix espai el 7 de novembre, jo em vaig deixar arrossegar per l'emoció col·lectiva de la marea groga (a la del procés, en la marea groga contra les retallades en educació hi he cregut sempre) tard i amb reserves, així que de les il·lusions de les quals ara parlo no són les meves. O no principalment. Penso, pensava aquestes setmanes, en els centenars de milers de persones que fa tres anys, tres, amb els seus mesos, dies i hores, que somnia en aquestes urnes que durant tot aquest temps semblaven segrestades, i que finalment es trauran el 27 de setembre; és a dir, un any després.

Fins aquell emocionant 9 de novembre, el "culpable" estava clar i, amb menor o major mesura, qui més qui menys ho entenia. "És l'Estat qui no ens deixa fer la consulta", és un argument que ho aguanta tot. L'argument. Era raonable creure que en aquell moment no es podia fer més. El nou 9 N no era el que molts (molts dels independentistes, no cal dir-ho) haguessin volgut, però era una nova mostra de voluntat. Una foto que faria la volta al món. Una festa que mantenia viva la il·lusió, que com tothom sap és el motor de la vida.

Però l'espectacle viscut durant aquest quasi tres mesos, un cop aquell 9 de novembre una gran part de la ciutadania va deixar clares les seves ganes de votar, és per molts quelcom totalment incomprensible. Des del passat 10 de novembre qui tenia a les seves mans la possibilitat de convocar eleccions era el president Mas, no Merkel, Rajoy o Pablo Iglesias.

Per la gent és molt difícil entendre els tripijocs electoralistes protagonitzats per aquells que fa anys que s'omplen la boca amb el seu sentit de país. Perquè el problema, més enllà de jugar amb la il·lusió d'un poble (i amb les il·lusions no es juga!), és que molta gent vol la independència com a porta cap a un procés constituent en el que es puguin establir unes noves regles del joc més justes; per intentar resoldre els problemes de la gent, uns problemes que van molt més enllà de l'etèria il·lusió i que són molt més tangibles i urgents, sobretot urgents: pagar el lloguer, la matrícula de la universitat, tenir feina o que la nòmina et doni per viure, si treballes.

Desconec si el procés s'ha desinflat en aquest mesos. També si la roda de premsa de dimecres al vespre del president, anunciant les eleccions pel 27 de setembre, dóna nou mesos d'oxigen al procés i revifa aquesta 'tocada' il·lusió. Una nova data a l'horitzó, el 27 de setembre, que pot fer pensar que s'està treballant. Que s'avança (lentament, però s'avança). Desconec també, qui ho sap, si aquest joc de SMS eterns -SMS!- i reunions 'secretes' amb desenes de periodistes a la porta eren només una estratègia per cansar-nos. Tampoc sé en què pot mutar aquest cansament que ha admès fins i tot el president. Però sí sé que el desengany, com el desamor, són experiències que no s'obliden (i passen factura). Fins on es pot estirar la il·lusió fins que arriba a trencar-se? Com n'és de flexible?