Un dels principals problemes del Barça durant la temporada passada és que l'agonia continuava després dels partits. Les compareixences de Xavi Hernández davant la premsa tendien a convertir-se, pràcticament, en una caricatura. L'equip tenia mancances futbolístiques i físiques, i l'entrenador disposava d'un catàleg d'excuses que no només l'empetitia com a preparador, sinó que qüestionava la base dels seus èxits com a jugador. Com podia ser que aquell migcampisat cerebral, amb el camp al cap, el mètode de La Masia a l'ADN i el metrònom als peus, no fos capaç d'aplicar el joc que ell havia contribuït a sublimar? Si els noranta minuts es feien llargs, les rodes de premsa tendien a ser eternes.
Amb l'acomiadament en diferit de Xavi -maniobra arriscada d'un Joan Laporta que, en el fons, no hi acabava de confiar des del principi- es va estendre la pregunta de si s'havia estat just amb una llegenda com ell. Els tres mesos que porta Hansi Flick al capdavant de la banqueta blaugrana indiquen que el canvi s'hauria d'haver fet abans. No només per una qüestió futbolística o física -els qui confronten una i altra carpeta haurien de revisar els partits del Barça de Pep Guardiola: intensitat de principi a final per mantenir la pressió alta-, sinó per una qüestió d'actitud. Actitud per canviar l'estat de les coses, i actitud per no caure en la marmita de les excuses. I això que la plaga de lesions abonaria reduir l'ambició.
I Flick, amb tota la prudència que s'ha de tenir quan encara no s'ha acabat el mes de setembre i sabent que a la Champions es va arrencar amb derrota, ha optat per la via de no posar-se la bena abans que la ferida, una de les especialitats de Xavi que congelava el somriure. Que es lesiona el porter titular? Es confia en el suplent i es treballa en l'arribada d'un jugador experimentat en la posició. Que el fitxatge estrella, Dani Olmo, estarà un mes de baixa? Es confia en els joves. Rotar com ho va fer davant del Vila-real després de perdre de Mònaco en l'estrena continental i guanyar per 1-5 és una demostració d'actitud. Hi ajuda l'esclat d'un talent generacional com Lamine Yamal, comparable al de Leo Messi.
Durant anys, possiblement per males decisions a la gespa i als despatxos -i per la pèssima gestió de Josep Maria Bartomeu, gràcies a la qual es van pagar prop de 150 milions d'euros per Ousmane Démbelé o tot just s'està satisfent la liquidació de Quique Setién-, el Barça s'ha anat fent petit en relació al creixement i professionalització d'altres clubs. Veure el ritme competitiu dels equips veritablement top del continent -recursos il·limitats a banda d'equips com el PSG, el City o, per què no dir-ho, un club-estat com el Madrid- o bé constatar any rere any a Europa la incapacitat per competir, havia servit per instal·lar la idea que el club no se'n sortiria. Potser amb Flick ha canviat la tendència.
I això que la institució pròpiament dita, malgrat la personalitat abassegadora de Joan Laporta, continua tenint greus problemes de governança, amb una estructura més familiar que professional, i uns comptes més sanejats però al mateix temps dins de la zona de perill. Però ara sí que fa la sensació que algú -i és curiós que hagi de venir d'Alemanya a recordar-ho- ha apostat per les essències: valentia, joventut, Masia, capacitat de treball i fora excuses. I això que, de contratemps, en sobren tant dins com fora del camp.