“Quan caminis per l’infern, no t’aturis”, Winston Churchill.
Ahir, veient l’entrega de la senyera d’Orà al govern legítim encapcalat pel President Puigdemont pensava que fa quasi 7 anys que visc a Brussel·les i mai havia estat conscient que en aquesta ciutat s’hi va refugiar Francesc Macià a finals dels 20 i principis dels 30. Tampoc que ell era qui fundà el Casal Català del qual he participat en incomptables actes. No tenia ni idea de qui era en Frederic Escofet, i tampoc sabia que Carner, el gran poeta català, havia viscut exiliat a Brussel·les fins a la seva mort el 1970 fugint del franquisme.
Amb el cop d’Estat contra el dret a l’autodeterminació de Catalunya, la violència del govern espanyol envers els catalans s’ha fet explícita, i ha quedat palès que sense l’amenaça de les garrotades Espanya no sap restar unida. Aquesta repressió ja existia, és clar, però com passa amb el 155 i la resta d’autonomies el significat de l’amenaça s’ha fet real a ulls de tothom. Avui ja no hi hagi cap català que es pugui enganyar sobre la naturalesa d’Espanya i el seu ús de la violència amb fins polítics. Els empresonaments dels Jordis i els Consellers, així com les manifestacions unionistes amb presència pública de militants neofeixistes resolen els darrers dubtes.
Fa unes setmanes vaig començar a llegir L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya de Josep Benet, obra imprescindible per entendre el nostre país i les humiliacions que la nostra gent ha patit en els 3 segles d’ocupació castellano-espanyola. La lectura em donà peu a parlar del tema amb el pare, que em va explicar per primer cop que a la casa de pagès dels nostres avantpassats, prop de Solsona, hi va haver una època en què era obligatori tenir un únic ganivet per tota la casa i que aquest havia d’estar lligat a la taula (en el cas de casa nostra dins el calaix del pa). La cadena (?) que el lligava curt era un símbol quotidià de la repressió. Vaig quedar xocat perquè no n’havíem parlat mai, i em va fer pensar que al govern espanyol ara tenen por de les urnes com llavors en tenien dels ganivets. Només en un règim autoritari cal amagar unes urnes com si fossin una cosa bruta, o haver de defensar-les amb el propi cos com va fer el nostre poble en el referèndum de l’1-O.
Els darrers esdeveniments, posats a la llum de la nostra història, evidencien doncs que votar forces que volen la independència de Catalunya no és un caprici ideològic sinó una necessitat col·lectiva per posar fi a la ocupació física i mental del nostre país. A l’Espanya d’avui no només et qüestionen els llibres de text, sinó que fins i tot el possible alliberament dels presos és una forma de repressió: llibertat a canvi d’acceptar formalment la inquisició constitucional.
El govern espanyol no es conforma amb admetre que vigila els emails i whatsapps dels treballadors públics. No en té prou amb posar al capdavant d’exteriors a un diplomàtic espanyol. És la mera existència d’un govern català no subordinat el què el pertorba, i per això purga tots els treballadors de les delegacions exteriors de la Generalitat, excepte la de Brussel·les, massa lligada al territori.
Així doncs, el 21D Rajoy pensava fer unes eleccions, però ha muntat un referèndum sobre la repressió. Hi ha esgotament, però també voluntat de resistir, i per això és més important que mai que el 21D diguem amb vots que no volem tenir un govern ocupat. Que no volem la inquisició constitucional jutjant els nostres líders. Que no volem les forces de la repressió en vaixells davant la costa.
L’exili belga, els presoners polítics, la violència de l’1-O... aquesta tardor ens reconnecta amb la nostra història, i fa real la violència estructural que han patit tants catalans durant segles. Amb mig món a l’aguait, el 21D cal votar massivament per demostrar que el tripartit del 155 no té prou suport per governar Catalunya democràticament. A més, el 21D serà fonamental omplir els vots amb urnes i els col·legis amb interventors per evitar el frau. Tots els observadors internacionals seran benvinguts per assegurar unes eleccions netes. Fer fora les forces d’ocupació no serà fàcil, però ja se sap que la feina la fan els cansats.
Fora les forces d’ocupació
«Votar forces que volen la independència de Catalunya no és un caprici ideològic sinó una necessitat col·lectiva per posar fi a la ocupació física i mental del nostre país»
Ara a portada
01 de desembre de 2017