Fa alguns anys que els artistes de pop d'aquest país, si volen que se'ls escolti, han d'estar disposats a anar pel món amb una guitarra acústica per poder-se adaptar a tot estudi de ràdio i plató de televisió que se'ls ofereixi sense agredir cap sensibilitat auditiva i posant les coses fàcils. Un format manejable, que encaixa a qualsevol racó de graella. No importa si l'artista té una identitat fonamentalment elèctrica i, en canviar d'instrumental, es veu enviant al públic un missatge equivocat. No cal filar tan prim, oi?

El resultat de tot plegat és que la ciutadania nostrada està ben convençuda que tots els artistes catalans tenen textura semblant, més aviat senzilla i lineal. És el clàssic "la música catalana sona tota igual". I bé, aquest efecte s'ha reforçat amb la pandèmia, en què les petiteses vigents, en escenaris i aforaments, han propiciat sovint aquesta reducció al mínim denominador acústic. Els nois i noies de les guitarres (o els ukeleles) han rondat pertot, encara que molts haurien preferit poder actuar amb els seus esforçats companys de banda, que també tenen dret a viure.

Un dels damnificats ha estat el grup de rock, incòmode davant l'imperatiu de transmutar-se per ser visible, i descol·locat a més en aquest paisatge Covid-19 de cadires distanciades i aplaudiment estàtic. En aquest temps, cantautors, folkies o poppies de sobretaula han anat fent sense haver de fer estranyes contorsions, mentre que les propostes de naturalesa més elèctrica i estrident han patit molt més. Quants concerts de rock hi ha hagut en aquest temps? I de metal, o punk, o hardcore? Gremis als qui no sentim queixar-se gaire, dit sigui de pas. Molts anys de suportar els embats de la vida amb resignació.

La música en directe escalfa motors aquests dies davant del que ja sembla una reescalada en tota regla dels escenaris i festivals amb vista a l'estiu. Les gires internacionals encara trigaran una mica, però les programacions amb producte autòcton estan brotant com a bolets. I potser és hora de suggerir als artistes que puguin permetre-s'ho que apostin per allò que creuen sense abaratir el discurs.

Perquè una cosa és apuntar-se a fer el bolo acústic reduït perquè la tria és entre això i quedar-se a casa plorant, i una altra fer-ho amb la cantarella dels temps difícils per acabar mantenint les entrades a un preu alt perquè el grup és popular i veu l'ocasió d'aprofitar l'avinentesa. L'estiu del 2020 hi dominava l'estat de xoc i el campi qui pugui, d'acord, però un any després potser afinem més el tret. I, pel que fa als artistes del país, fóra bo fer una mica més evident per a tothom que no és cert que tota la música catalana soni igual.