Els intents de les formacions independentistes per fer un front comú en les eleccions del 25N han (tornat a) fracassar. No conec la dinàmica interna de cap d’ells, ni quin pes específic juga l’ego i les rancúnies dels que hi van seure a taula; sí que és obvi que ens trobem davant una contesa electoral que ha pres una forma, i al Govern li interessa que així sigui, majoritàriament referendària. Si les eleccions es fan girar sobre una única qüestió per part de tots ells, CiU inclosa, amb amnèsia total respecte del model econòmic i social que construeixi el Govern que en resulti, quina raó hi ha per no concórrer com a “GroBe Koalition” tots aquells que propugnen una mateixa cosa en un mateix tempo polític?

Se m’ocorren diverses hipòtesis polítiques, tot i que també sospito que la raó té sempre un paper molt menys important que l’emoció i les vísceres quan es juga amb el futur de tothom. La primera és la referida al client electoral de cada formació i la sospita de que certes aliances puguin sumar en comptes de restar. Joan Laporta és un actiu, tenint en compte que aquests dos anys de legislatura ha estat recolzant CiU? Ben és cert que ha propugnat la idea de bloc comú, però al final els fets compten més que les paraules, vegin si no com el PP amagarà els seus ministres durant tota la campanya catalana. López Tena, que ha estat en les seves manifestacions més a prop de l’antiparlamentarisme del que un Parlament pot admetre, hi cap en una aliança amb el partit que va donar suport a Montilla? Tanmateix, vistes les teatrals abraçades PP-CiU fins que la caiguda del cavall del president Mas, tot fóra possible.

La segona hipòtesi és que la fragmentació política té a veure amb els temps. Europa demanava unió però l’ha dinamitada; Espanya exigia comú acatament a la Constitució, però veu que ja ni acceptant la seva reforma excusarà la seva responsabilitat en la secessió que esdevingui. I la Catalunya independentista reclama unió als seus líders, però aquests són incapaços de trobar una paraula més enllà de l’adjectiu que els defineix per satisfer aquesta demanda. El mateix passa amb els “sociates”, que ja es veuen amenaçats per una branca maragalliana (impossible ser maragallistes amb aquest germà) tot i que no sabem exactament què proposen, o amb els “peperos”, que es barallen amb Ciutadans a veure qui aixeca més amunt l’altra bandera.

Per tant no quedarà més remei que comptar els vots, en el cas que sigui cert que Artur Mas, un cop guanyades les eleccions, obvia el gran empresariat que en secret aplaudeix la seva connivència amb el PP, i aposta per ser, com diu de forma gràfica un amic, un eventual president de la secessió abans que un segur president de la recessió.