Fraga o futur?

25 de gener de 2012
A finals de la dècada dels setanta vaig enganxar vora el meu escriptori una frase que Manuel Fraga Iribarne ens havia dedicat: "Estoy de aliados catalanes hasta los cojones". Podria sonar antic i tronat si no fos per la declaracions fetes fa quatre dies per un altre “il·lustre” (sic) pare de la constitució, Gregorio Peces-Barba.


Doncs bé, penjar-me aquella frase no era un exercici de masoquisme sinó una manera de recordar qui era qui en una època donada a la confusió i en què bona part dels noms del tardofranquisme volien lluir pretensions democràtiques. Llavors va ser un frau polític, i jurídic, que només va creure qui s'ho va voler empassar i avui encara persisteix una mentida que, una vegada més, quedarà palesa i barroerament argumentada amb la mort d'aquest sinistre ministre de Franco. Com tampoc és masoquisme recordar les bromes macabres de Peces-Barba. Unes i altres ens indiquen que en trenta-cinc anys ben poques coses han canviat en l’imaginari polític espanyol i que les possibilitats d’encaix son menys que cap.


Però de la mort de Fraga, de la seva trajectòria i de les mentides, falsedats i tergiversacions que ens tocarà llegir aquests dies ja en trobareu articles i reflexions pertinents. No és la meva intenció fer-ne una altre perquè, una vegada més, tot plegat em genera més aviat poca sorpresa i, sobretot, cap interès.


La pregunta, a Catalunya estant, potser hauria de ser: Fraga o futur? I és més pertinent ara que mai perquè l'Espanya i el sistema estatal espanyol no només no moren amb Fraga sinó que es mantenen i s'enorgulleixen, precisament, de ser un estat predemocràtic hereu directe d'una dictadura feixista que Fraga va defensar amb orgull fins els darrers dies.


Efectivament, Espanya és una anormalitat democràtica a l'Europa contemporània però ja és hora que els nostres esforços polítics no vagin en la línia de refer o reconstruir una Espanya que s'estima tal com és sinó que cal encarar-los, precisament, en apartar-nos i diferenciar-nos d'aquest engendre.


Ens cal reivindicar complicitats i estratègies polítiques a mig i llarg termini que permetin visualitzar un pacte nacional d'aquells partits que no responen ni es troben subjugats a estructures polítiques espanyoles i que situen l'horitzó polític de Catalunya en un marc de sobirania a Europa, allunyat i diferenciat de l'Espanya tronada i anacrònica. I en aquesta línia, Convergència i Esquerra han de treballar des de la generositat i allunyades del tacticisme.


Catalunya és un país geogràficament petit i amb pocs pes específic pel que fa a la demografia però gaudeix d’unes individualitats poc comuns. Però no n’hi ha prou. Hem de ser conscients –i d’això el Barça de Guardiola n’és un bon exemple-, que sense estratègia, tàctica, complicitat i generositat, sense joc d’equip, l’excel·lència per si sola no ens farà guanyar.

La majoria de la societat catalana ho espera. I el nostre futur, també.