La fragilitat de Mariano Rajoy davant o contra Catalunya és la intransigència. El president del govern espanyol no es veuria com es veu si no hagués recorregut davant el Tribunal Constitucional l’Estatut Autonomia, si no hagués remogut durant anys una campanya d’anticatalanisme descordat i si no hagués despatxat de mala manera Artur Mas quan el president de la Generalitat va acostar-se a la Moncloa per demanar dignitat fiscal. Rajoy, com l’espanyolisme, com el concepte de l’Espanya nació, és intransigent. La intransigència, sense canons a Montjuïc o a la Ciutadella i sense tropes desfilant per la Diagonal, no és gran cosa. En un món civilitzat transigir és guanyar, però n’hi ha que no ho han entès, que no ho entendran mai. Perdran.

La fragilitat del sobiranisme català, del nou catalanisme, és la desunió. Contra la força de l’Estat, que n’és l’única raó, a Catalunya hi ha la unitat de la gent, dels partits i del Parlament. No és només una necessitat estratègica. És una qüestió numèrica. De supervivència. La Llei de consultes serà efectiva perquè l’aprovaran 103 diputats. Convergència, Unió, Esquerra, Iniciativa i la CUP garanteixen la legitimitat necessària perquè la demanda del dret a decidir sigui  tinguda en compte dins i fora. Catalunya només serà independent si així ho decideixen els catalans en un referèndum o si ho acorda una majoria clara parlamentària. La unió ho garantiria, la desunió ho dissoldria.

Convergència, Unió, Esquerra, Iniciativa i la CUP són forces contradictòries. Ideològicament s’assemblen com un gat i un gos. Tenen visions de la realitat dràsticament oposades. Què tenen en comú la CUP i Unió? És un miracle necessari que hagin coincidit en la consulta del 9 de novembre. Embastar aquestes sensibilitats no és fàcil. Centenars de milers de persones al carrer ho han fet possible. Però aquesta unió és fràgil.

Ahir Oriol Junqueras i Josep Antoni Duran i Lleida van posar a prova les costures de l’acord. Van constatar la fragilitat catalana. No van ser només Duran i Junqueras. Significats dirigents d’Unió es va enfrontar al president d’Esquerra, que va proposar en una entrevista saltar-se la llei espanyola. És possible fer-ho? És necessari del tot. Però només es podrà fer, amb la distribució parlamentària actual, si Unió i Esquerra es mantenen junts. Aquesta és la paradoxa. Si no, eleccions. I segons com, perdent-les, les pot guanyar Mariano Rajoy. Contra la seva intransigència només hi cap la unitat. Guanyarem?