Els resultats del segon torn de les eleccions municipals franceses ha comportat un lent increment de la polarització política que queda camuflat per la resistència de les esquerres moderades a les grans ciutats, on s’han presentat sense el grup de Mélenchon (LFI); i de les dretes moderades a les ciutats mitjanes. Els números freds de les alcaldies aconseguides són: la dreta (LR, Horizons, UDI, diversos dreta) obté 1240 comunes, l’esquerra (PS, PC, Ecologistes, diversos esquerra) obté 787 comunes, el centre (diversos centre, Renaissance) 585, Diversos sense etiqueta 569, Extrema dreta  (RN, UDR, diversos extrema dreta) 61, i Extrema esquerra (LFI) 6 comunes. Però les eleccions municipals poden ser un miratge. La moderació entorn dels històrics partits de l’alternança: gaullistes i socialistes s’imposa a escala local. Però en eleccions estatals o europees la gent es deixa anar cap als extrems.

Però, tant l’extrema esquerra en algunes ciutats de les perifèries urbanes, com l’extrema dreta en algunes ciutats mitjanes, avancen. De fet, geogràficament el partit de Le Pen es va consolidant en l’arc mediterrani amb dos puntals a Perpinyà i la seva conurbació, Elna inclosa, i Niça, la ciutat del revolucionari Giuseppe Garibaldi. Les posicions polítiques dels extrems acaben retroalimentant-se en el seu objectiu comú de liquidar la moderació quan es competeixi en eleccions supralocals. 

Temps era temps, hi hagué a França un partit anomenat Front Nacional que ja en el seu nom indicava que es dirigia a tots aquells que prioritzaven la unitat nacional i les essències d’una nació francesa mil·lenària davant de les propostes socials o que disgregaven, segons ells, aquella identitat. Le Pen en va ser el líder, amb alguna extemporaneïtat antisemita, com negar l’Holocaust i mostrar-se afí al règim de Vichy (règim que, per cert, rebé el suport actiu o passiu d’una majoria de francesos). Els successors de l’invent, la seva filla Marine i l’emergent Jean Bardella, han polit les estratègies. Han esdevingut pro israelites, simpatitzants de Trump i de Putin; i ja no criden a cap front, sinó que s’obren a reagrupar totes les dretes i vehicular el malestar de les capes populars. Donant empara internacional a aquesta dreta hi ha, no només un Trump que serà efímer, sinó els tecnoligarques com Musk o Thiel, que està fent una gira advertint de l’Anticrist i que s’oposen al model de competència del mercat i de la democràcia.

És la mateixa oposició que defensa Geoffroy de Lagasnerie, una de les figures intel·lectuals més influent en l’esquerra de Mélenchon. Segons Geoffroy, cal la fi de la democràcia perquè impedeix la implementació sistemàtica de polítiques progressistes. Ha publicat un manifest de 200 pàgines on diu: "Sí, de vegades, com a progressistes, podem, i fins i tot hem, de ser antidemocràtics". Perfectament en línia de les tendències putinistes de l’esquerra d’arrels comunistes i del redescobriment de la Xina com a model econòmic triomfador davant d’Europa i els EUA, prescindint del marc estalinista del seu règim. I des del LFI dels Insubmisos s’ha aixecat la bandera d’un front antifeixista, considerant-se els seus més purs representants. De la mateixa manera, que a l’altra banda, el Reagrupament agita l’anticomunisme, autoerigint-se en el seu paladí.

Així que França camina cap a una eixorca polarització d’alternatives autoritàries a banda i banda de l’espectre. I encara més. Ambdós pols per recaptar vots atien el comunitarisme ètnicoreligiós. L’extrema dreta, refugiant-se en l’integrisme cristià, posant sota sospita qualsevol practicant musulmà; i l’esquerra extrema, estenent la seva clientela entre l’islamisme polític de les banlieues, i travessant la fina línia que hi ha entre la crítica legítima a l’Israel de Netanyahu i l’antijudaïsme. Entre uns i altres estan trinxant la França laica, l’espai comú de la laïcitat.

Però, per què els ultres autoritaris d’ambdós signes estan creixent a costa dels malestars socials? El règim de la Va República s’està esgotant. L’estat del benestar grinyola sota el pes de la burocràcia, la delimitació de classes s’ha substituït per una proliferació de corporacions professionals o de comunitarismes ètnicoreligiosos, i el repte de la inclusió nacional arran de la immigració, es demostra insalvable quan es perpetua la persecució de la diversitat nacional i lingüística interna de França.

I en aquest marc de malestars que s’anava covant sense que les forces del bipartidisme històric: socialistes i gaullistes fossin capaços de donar-li resposta, l’ala conservadora dels socialistes, amb Macron al davant, va muntar un partit, un altre front, de centredreta que, d’entrada, esgarrapà a banda i banda de l’electorat. El macronisme va crear moltes expectatives per a superar el bloqueig social-gaullista, però tampoc no ha resolt cap dels temes estructurals pendents. I no s’ha atrevit a concretar les reformes de fons necessàries en una França cada cop més burocràtica i menys industrial.

La contestació popular, molts cops atiada pels LFI i aprofitada pels de Reagrupament; i la irrellevància de socialistes i gaullistes en polítiques estatals, empesos pels extrems i el corporativisme brutal de la societat francesa, han paralitzat el reformisme necessari. Un cop més cal assenyalar que els bons resultats del bipartidisme francès a escala municipal són enganyosos. Si gaullistes i socialistes, si el bloc republicà sorgit de la França anti-Vichy, analitzen els bons resultats de diumenge com un “qui dia passa, any empeny”, i condicionats pels poders econòmics, per les dependències internacionals i pels gremis socials, no formulen programes de reforma forta a França i d’independència europea real, no li veig gaire bon futur als nostres veïns del nord.

PD: Algunes conclusions que fàcilment es podrien traslladar a prop, salvant totes les distàncies.

1. El PP no és gaullista, procedeix de la refundació de Vichy a l’espanyola. I Vox és el partit dels aparells d’estat alineat amb Le Pen.
2. El PSOE se situa al centredreta com Macron. Però quan convé branda banderes interclassistes progres com el palestinisme i el No a la Guerra. Prou per deixar sense vots els imitadors de LFI hispànics com Podemos, però sense la mateixa capacitat d’agitació al carrer.
3. Els relats mimètics als francesos són els dels fronts. Fronts anticomunistes, fronts d’esquerra, fronts independentistes. Un desastre polaritzador i inútil electoralment.
4. Només candidatures arrelades localment a França i de nacionalitat a l’Estat espanyol (Galeusca) són capaces d’integrar la pluralitat de posicions contradictòries progressistes, alhora que es visualitzen com un instrument de ruptura amb el règim/sistema en reclamar sobiranies no estatals.
5. Per això, el relat a favor de la unitat de les esquerres a Espanya pot tenir un interès mediàtic, no menyspreable, però cap possibilitat real en les nacions amb personalitat, on com a França, aquests fronts podrien arrossegar cap avall els resultats (els LFI han fet naufragar els acords amb els socialistes on s’han presentat junts en una mera maniobra electoral).
6. L’esquerra nacional ha de tenir emancipació estratègica; i això vol dir capacitat de pactar amb la dreta democràtica nacionalista i amb les esquerres sucursals quan convingui.
7. Els relats que volen empènyer les dretes democràtiques cap al camp de l’extrema dreta, per així justificar la proposta del mateix front, són suïcides. Aplanen el camí al PSOE i posen obstacles a la prioritat número u: l’entesa democràtica en un programa de mínims de llibertats i catalanitat.