Pertanyo a la generació del francès, vull dir a la que va estudiar aquesta llengua a l’escola. De llavors ençà és un idioma que tinc com a ben proper,  que no se’m fa estrany i que procuro anar conreant, no sigui cas que l’instrument lingüístic es rovelli, hi llegeixo premsa, llibres, en segueixo la televisió i hi miro alguna pel·lícula. Gràcies a això he pogut accedir a la lectura dels grans noms de la literatura escrita en aquest idioma i, de sempre, tinc el costum d’anar-hi llegint amb regularitat, com una pràctica normal i habitual que també estenc a algun altre idioma que no és el meu, per més que el senti a prop. Amb el pas dels anys, els centres d’interès canvien i la novel·la o la poesia d’ahir han estat substituïts pels llibres d’història, els assaigs o les memòries. Sempre hi tinc algun títol en aquesta llengua, a la tauleta de nit, i quan se’m presenta l’oportunitat d’entrar en una llibreria amb títols en francès, sigui a París, a Brussel·les, a Perpinyà o a Barcelona, mai no en surto amb les mans buides, sinó ben al contrari, per a desgràcia de la meva butxaca.

De vegades, m’ha tret d’algun problema d’incomunicació, com quan el 1990, a la vigília de la independència, el president de la Unió d’Escriptors d’Estònia es negà a parlar rus amb traducció, cosa que provocà que jo fes el mateix amb el traductor d’espanyol que m’oferia i vam acabar fent la reunió tots dos sols en francès. O bé, amb Gerry Adams, atès el meu anglès quasi inexistent, o amb Anthoni Giddens, el pare de l’anomenada tercera via. M’encantaria dominar bé l’anglès i l’alemany i l’àrab i tants i tants idiomes que sé a hores d’ara que ja deu ser impossible, però procuro treure rèdit del que tinc. Per això sóc un convençut que com més llengües sapiguem millor, perquè el multilingüisme ens dóna una perspectiva més àmplia i més plural de la realitat, la cultura, la política, l’economia...

És una llàstima que hagi anat disminuint el nombre de persones competents lingüísticament en francès, al nostre país, llengua que ha sucumbit també als embats de l’hegemonia de l’anglès. El llegir no ens hauria de fer perdre l’escriure, com l’anglès imprescindible no hauria de fer perdre el francès necessari a les noves generacions. Dir que, anys enrere, tothom sabia francès deu ser una exageració, però no ho és assegurar que era molta la gent que sí que en sabia, no sols perquè s’ensenyava a l’escola, sinó perquè per a un catalanoparlant aprendre francès no és cap heroïcitat, ja que la proximitat com a llengua llatina és molt elevada amb la nostra llengua. Ara en trobo a faltar un coneixement més general, en particular entre els joves i els professionals. I no hi hauria d’haver cap contradicció entre saber l’anglès i poder defensar-se també en francès, ans tot el contrari. El país que jo voldria és un país amb ciutadans plurilingües, tots els quals, a més del català com a idioma nacional, fossin competents també lingüísticament en espanyol, anglès i francès, llengües de gran utilitat per anar pel món, sobretot per segons quins llocs d’aquest món.

De fet, no són pocs els motius que aconsellarien de recuperar per al nostre país la condició de territori, al sud europeu, amb un coneixement més elevat de francès. D’una banda, perquè gairebé una quarta part de la nostra economia té a veure amb països de llengua oficial francesa, més enllà de la França estricta. D’altra banda, el francès és la primera llengua de la immigració al nostre país, més ben dit, és l’idioma que més saben els immigrats aquí, de diferents orígens (marroquins, algerians, tunisians, senegalesos, malians, camerunesos, etc), circumstància que alguna conseqüència podria arribar a tenir a l’escola i en la comunicació sobretot d’acollida. A més, França és, fora del país, el lloc del món on resideixen més catalans i descendents de catalans, establerts allà per motius polítics, econòmics o professionals. El Quebec, país amb un projecte nacional modern, inclusiu i cívic, tan atractiu per als catalans, fa del francès el seu tret nacional més distintiu. I a Andorra, estat sobirà membre de l’ONU, amb el català com a única llengua oficial, tothom sap francès. I, finalment, hi ha la Catalunya Nord, formant part de l’Estat francès, i amb l’idioma d’aquest estat com a primera llengua, també familiar, de tants catalans. En definitiva, fóra una llàstima que ens deixéssim perdre el coneixement d’un idioma que, per tants conceptes, ha format part de la nostra cultura moderna, durant tant de temps.