El més desconcertat per l'exposició de l'estàtues franquistes del Born deu ser el propi Franco. Fixeu-vos en la perplexitat que transmet el bust del dictador -extramadament realista- que s'exhibeix des d'aquest dilluns en el recorregut de la mostra, una obra d'Eugenio Merino que posa els pèls de punta. La mirada perduda de Franco -més angoixant per al ciutadà que l'estàtua eqüestre decapitada de Viladomat- reflecteix l'astorament que viuria el caudillo aquests dies. Perquè resulta sorprenent observar com demòcrates de clares conviccions antifranquistes converteixen una reflexió sobre la permissivitat amb els símbols de la dictadura en un intercanvi de retrets que només respon a interessos de desgast partidista. 

Els detractadors d'aquest exercici de memòria històrica -començant pels partits que piloten la Generalitat- saben que l'Ajuntament no pretén perpetuar els símbols del règim al carrer sinó possibilitar un exercici acadèmic (i temporal) sobre la iconografia de la dictadura. Si el debat es limités a la presència de les controvertides estàtues a l'espai públic, el monument de Tortosa -tan perpetu que ha sobreviscut a la democràcia- hauria de provocar un esglai permanent. Al seu torn, l'Ajuntament és conscient que l'elecció del Born com a casa de l'exposició té una càrrega de profunditat que no passa desapercebuda. Quaranta anys sense Franco és temps suficient per poder fer memòria -també des de la provocació, per descomptat-, però el debat de fons, el que tensiona uns i altres, és l'ús del Born com a marc conceptual de totes les memòries. 

Ada Colau i el seu govern no poden obviar que la tria de l'espai incònic del 1714 per sacsejar consciències sobre la longevitat de la simbologia franquista és una declaració d'intencions. Ho constatava el mateix Gerardo Pisarello quan admetia, en la inauguració de l'exposició, que les crítiques tenen com a substrat el rebuig a la idea de l'Ajuntament de fer del Born un plató polivalent dedicat a la memòria i no un altar monogràfic de la resistència patriòtica. No li falta raó a Pisarello quan diu que el malestar s'explica per una lectura dispar de com digerir la història. Tan defensable és que el consistori cregui que la impunitat del franquisme no ha d'estar tancada en un magatzem com sostenir que les estàtues de Viladomat i Marès es podrien haver ubicat al Castell de Montjuïc, per trobar un entorn més vinculat a la repressió del règim. Succeeix, però, que part de l'independentisme ha perdut la batalla del relat, perquè ha convertit la crítica a l'exposició en un xou d'escenificació adolescent. I, de retruc, ha cedit el patrimoni de la memòria antifranquista, un tresor que hauria de ser compartit. Fa mal d'ulls veure les joventuts republicanes i convergents alineades amb les crítiques viscerals al govern de Colau que formula, fins i tot, la Fundació Francisco Franco.