L'estampa és pertorbadora. S'obre la porta de la Basílica del Valle de los Caídos i els familiars, vestits de diumenge i amb llaços rojigualdos a les solapes, treuen a les espatlles el fèretre. Sobre la caixa veiem l'estendard del Ducat de Franco, títol nobiliari que el rei Joan Carles va concendir a la família con Grandeza de España sis dies després de la mort del dictador. Una corona de llaurer amb cinc roses completa el bodegó. Traerán prendidas cinco rosas las flechas de mi haz, diu el Cara al sol. "Sense simbologia preconstitucional", jura el locutor de TVE en estricte directe.

Els familiars dipositen la mòmia al maleter del cotxe funerari i obren pas al prior de l'abadia, Santiago Cantera, que ruixa el mort amb un hisop d'aigua beneïda. Se senyen. Resen. Criden Viva España. Viva. Criden Viva Franco. Viva. Al fons, dalt de l'escalinata, presideixen la cerimònia tres missioners de l'executiu espanyol. Hi ha Antonio Hidalgo, subsecretari del Ministeri de la Presidència. Hi ha Félix Bolaños, secretari general de la Presidència del govern espanyol. Hi ha Dolores Delgado, ministra de Justícia en funcions i Notària Major del Regne.

Celebració orgiàstica d'una dictadura davant dels ulls impassibles de les autoritats. El que havia de ser un homenatge a les víctimes s'ha acabat convertint en una faràndula infumable d'exaltació del franquisme. Als voltants, els mitjans de comunicació devoren carnassa de la revetlla nacionalcatòlica i ens delecten amb un espantós repertori d'excentricitats. Entrevisten Chen Xiangwei, el chino franquista. Antonio Tejero arriba a Mingorrubio entre aclamacions. El seu fill, el sacerdot Ramón Tejero, ofici una cerimònia religiosa al panteó familiar.

Al cementiri d'El Pardo, el Caudillo ja és veí de morts tan destacats com l'almirall Luis Carrero Blando, el president franquista Carlos Arias Navarro o el genocida dominicà Rafael Trujillo. A més, Franco reposa al costat de la seva esposa, Carmen Polo, i set ministres del franquisme i la Transició. En aquesta esgotadora maniobra d'exhumació i inhumació d'ossos, el govern de Pedro Sánchez ha transformat un vell problema en un problema nou. En primer lloc, perquè les restes del dictador descansen en un espai de titularitat pública. En segon lloc, perquè res impedeix que Mingorrubio passi a ser la Meca renovada de la peregrinació franquista. 

Que l'exhumació de Franco tenia certa ferum electoral és una cosa que sempre havíem sospitat. Però ni en els nostres pitjors presagis imaginàvem que el tràmit burocràtic fos tan considerat amb l'enaltiment d'un règim assassí. Espanya pateix d'un franquisme mal curat. Un cop més, les víctimes surten escarnides i el vell cap de l'Estat surt a espatlles de la basílica igual que un torero triomfal. Com una rockstar d'aquestes que no moren mai, entregada per sempre a la devoció del seu públic. Franco vive, la lucha sigue.