Quan un plujós estiu suís de 1816 va brollar de la ment de Mary Shelley el personatge de Frankenstein, allò no havia de passar d'un relat curt. Ella i el seu amant eren els convidats de Lord Byron en una d'aquelles mansions dignes de novel·la, en uns dies de tempestes típiques de novel·la. Per distreure's (des)esperant que amainés, l'amfitrió va proposar als seus hostes que cadascun d'ells inventés alguna història de terror. Així va néixer Frankenstein. 

Quan un sec i calorós estiu espanyol de 2016 Alfredo Pérez Rubalcaba va forjar el concepte "investidura Frankenstein" per advertir del perill que Pedro Sánchez prengués cos de president a partir dels bocins de forces (més) d'esquerres i independentistes, poc podia imaginar-se que set anys després aquella expressió seguiria portant cua com a arma de munició dels opositors del sanchisme (de fora i de dins del PSOE). Rubalcaba mai no va arribar a veure com aquell Frankenstein cobrava vida, va morir uns mesos abans. Sí que va viure, poc abans de traspassar, la moció de censura, que va ser la primera posada en pràctica d'aquella lògica frankensteiniana aplicada al món de la política.

El govern Frankenstein és ara mateix un dels tres escenaris que s'albiren a l'horitzó a Espanya. El segon també té forma de monstre, aquest de dos caps, el PP i Vox. El tercer és un fantasma, la repetició electoral, una pràctica a la qual s'ha aficionat la política espanyola des que la irrupció de Podemos i Ciutadans van dinamitar el bipartidisme. La pregunta és: quina de les tres possibilitats té més números de materialitzar-se?

Que Feijóo arribi a president requereix una carambola de les que només Jaume Collboni sembla capaç. Vox li ha brindat la idea al PP, arreplegar uns quants trànsfugues al PSOE que siguin frankensteinfòbics, que com les meigas, haver-n'hi, n'hi ha. Sánchez, però, ja va curar-se en salut quan va confeccionar les llistes, desencadenant la ira d'alguns barons.

L'altra alternativa per a Feijóo passa per rebobinar a la tardor de 2016, quan els socialistes van embeinar-se l'orgull per fer president Rajoy. El Sánchez d'avui, però, ja no és aquell titella a qui tots van donar per amortitzat, ara és Perro Sanxe. Aquell regal del PSOE a Rajoy arribava després d'una repetició d'eleccions que van reforçar als populars. Uns comicis que van ser el principi de la fi de Ciutadans, que va començar a desfer-se perquè el votant de dretes va optar pel vot útil, que és el que pot passar-li ara a Vox si acabem tornant a les urnes. La mateixa Esperanza Aguirre deia aquesta setmana a Catalunya Ràdio que el votant del PP i Vox és exactament el mateix. (Nota al peu: en aquella mateixa repetició electoral, ERC, l'espai convergent i Bildu es van quedar amb els mateixos escons. Només el PNB en va perdre un). 

Que Sánchez resisteixi a la Moncloa depèn d'algú a qui, com li va passar a ell, molts van donar per amortitzat. Puigdemont és avui el Víctor Frankenstein de Mary Shelley, té a les mans el poder de donar vida a un ésser que, de ben segur, serà imperfecte. Durant els últims sis anys, els socialistes s'han dedicat a ridiculitzar i menysprear l'expresident. Ara toca recollir cable, veurem quant i fins a on. Diuen que val més boig conegut que savi per conèixer. El que s'ha de respondre Junts és qui és el boig i qui el savi. Perquè com li agrada repetir a Artur Mas (boig o savi conegut de Puigdemont) la política o la fas, o te la fan.