L’espectacle de Solidaritat per la Independència al davant del Parlament de Catalunya ha estat definit com a “fricada”. Opinadors i polítics han descartat la seriositat com a mòbil, i han corregut a desestimar el xou que s’ha muntat a l’entorn de la Llei per la independència. L’acampada general que es va convertir en asseguda de tres diputats; la presència d’un saltador amb barretina i d’una actriu porno amb estrella; els crits i l’aspecte dels concentrats, tot plegat no ha ajudat a oferir la solemnitat que l’esdeveniment requeria. Potser tenen raó els que ho critiquen. Però anem a pams.

Abans eren els “cutres”, i encara abans eren els “muermos”, i abans de l’abans eren els “panolis”i els “ridis”, i així fins a l’albada dels temps. Jo mateix he vestit alguna d’aquestes etiquetes, fins i tot m’atreviria a dir que totes elles en una o altra ocasió. Ara la caricatura que està de moda és la dels “friquis”, i què vols, ara els ha tocat el rebre a uns, però demà ens tocarà a uns altres. La raresa i el ridícul són qualificatius massa fàcils com per resistir la temptació d’usar-los en contra del diferent o de l’agosarat.

La plataforma Barcelona Decideix, quan va començar fa més d’un any, era un aplec de “friqui” assortits. Jo em vaig empassar totes les assemblees i us asseguro que no tenien res a envejar a les novel·les  de l’estimat Jesús Moncada, plenes de talent insòlit i de geni camuflat. Després la cosa va anar guanyant respectabilitat;  s’hi van sumar personatges de relleu, corrents centrals de la política i de la societat catalanes, i es va fer un esforç notable per provar de contenir l’estirabot i el soroll gratuït. Suposo que va ser un encert, i així ho suggereixen els resultats. Però també és del tot veritat que quan va engegar, no va engegar d’una forma tan diferent a l’acampada de l’altre dia a la Ciutadella.

Algú va apuntar, i ho comparteixo plenament, que Gandhi era un “friqui” notable. Diguem també, en honor a la veritat, que ho era per al poder britànic i l’opinió occidental, però que mai no ho va ser per al gruix de la seva gent. El dhoti i el bastó, l’austeritat extrema i la màquina de filar, no van ser mai percebuts com una astracanada per la majoria dels seus compatriotes. I tal vegada aquí hi resideix la clau. Evidentment, en el terreny del ridícul tot és relatiu. Jo he vist gent riure fins a caure de cul en veure menjar calçots o beure porró. Sembla estranyíssim i graciós per als de fora, però no pas per als de dins.

El secret de la dignitat no resideix en l’altre, sinó en un mateix. La sensació de noblesa és interior, ho ha de ser a la força; i això s’aplica tant a les persones com als grups. Si els tres diputats de SI i els seus seguidors estan segurs que porten l’elegància en l’esperit, potser se’n sortiran. Si realment pensen que va ser un encert l’acampada, l’estira i arronsa amb la policia, la presència de personatges festius i altres elements, ells mateixos no es percebran com a estranys. I si no hi ha vergonya, no hi ha desgast. Perquè res no ennobleix tant com les conviccions de ferro.

Els que acusen els altres de fer el “friqui”, primer haurien, o hauríem, de mirar-nos al melic i saber si les nostres conviccions són prou fortes per riure de les dels altres. Un cop fet l’exercici, descobrirem si anem pel bon camí, el camí dels nostres principis, o si els accessos de rubor ens estan fent claudicar.