Quan el president Companys proclamà l’Estat Català, el 6 d’octubre de 1934, tres catalans van morir a la seu del CADCI, defensant-lo, contra l’exèrcit espanyol que en reprimí la proclamació. Es tractava de Jaume Compte, Amadeu Bardinas i Manuel González Alba, l’Alba, com era conegut aquest amic de Joan Sales. Fill de pare andalús i mare catalana, nat a Valls, era professor de català, col·laborador de Pompeu Fabra i editor. Durant la negra nit de pedra del franquisme, la reivindicació social, la democràtica i la nacional formaven part d’un tot indestriable i no era possible d’imaginar-se la defensa de l’una, oblidant-ne alguna de les altres. Sota la repressió, va anar bastint-se una noció cívica de la nació, la idea d’un sol poble, al marge dels orígens de cadascun dels seus membres. Així ho potenciaren discursos de l’època, com el de Jordi Pujol, Francesc Candel o el mateix PSUC, culminant en la creació de l’Assemblea de Catalunya. 

Amb la mort de Franco, que no del franquisme, la reivindicació de l’escola catalana, per llengua i per continguts, sorgí amb força, sobretot en indrets emblemàtics, per la seva composició social, com ara Santa Coloma de Gramenet. L’oficialitat del català  -si bé de segon nivell atès que només l’espanyol era de coneixement obligat-, anà fent passos, vistos amb normalitat, sobretot perquè existia, entre molts espanyols, la mala consciència de la persecució que la cultura catalana i la identitat nacional havien patit per part de la dictadura. Arribà la ràdio i la televisió,  molt minoritàriament, el cinema,  i, de forma encara més marginal, la presència de la llengua en els productes de consum. Alguns àmbits, però, semblaven revestits d’una certa dimensió simbòlica, com ara el Parlament i la Generalitat, on l’ús de català hi era l’habitual i normal. Tot era plàcid, mentre l’independentisme tenia uns percentatges electorals prou notables com per decidir l’orientació del govern, però no encara com per a esdevenir una amenaça a la idea uniformista de l’estat.

A partir de 2003, anà prenent cos una opció independentista no nacionalista, però inequívocament nacional, no essencialista, ni ètnica, sinó civil i inclusiva. Una nova proposta de vida col·lectiva que, sense prescindir del passat que afectava a molts, mirava, però, molt més un futur que ens importava a tots. Un projecte que no vivia de l’enyorança de les hores immutables de l’avior, sinó de la il·lusió  pel demà nacional, obert i lliure que podíem construir el conjunt de catalans de tots els orígens. A partir d’un moment determinat, el lloc de naixença no era, en general, indicatiu de gaire cosa més, com no ho eren tampoc els cognoms de la gent, a partir dels quals no era possible d’assegurar que se’n desprenia, amb certesa, una actitud concreta davant el futur del país. Dir-se Sánchez o Borrell, posem per cas, o bé Comín o Illa, Trapero o Puigserver, no era cap pista de res i, més aviat, podia donar lloc a sorpreses inesperades... 

El salt espectacular fet per l’independentisme, en poc més de sis anys, no s’explica sense l’èxit evident d’aquest discurs nacional integrador. L’allau humana que ha omplert de civisme i il·lusió l’espai públic d’aquest país és, en certa manera, el desmentiment total i absolut del caràcter supremacista, xenòfob i racista que es vol penjar, falsament, al moviment independentista. Justament, en clar i evident contrast amb els partidaris de la continuïtat de la dependència de Catalunya a Espanya, les persones favorables a l’establiment d’una República Catalana representen molt millor la gran diversitat de l’univers social existent avui al Principat: gent de totes les edats, catalanoparlants i d’altres llengües familiars, des del centredreta a l’esquerra més combativa. Ben diferent del retrat robot majoritari entre els membres del bloc dependentista: majoritàriament castellanoparlant, de dreta i centredreta i de mitjana edat per amunt.

Conscients d’això, el cosí de ribera ha optat per la via nacionalista radical, via seguida també pel PP i pels que un dia foren socialistes. Es tracta d’un discurs, aquest sí, clarament ètnic, xenòfob i a qui crea repulsió qualsevol cosa amb flaire de catalana. Sabent que per la via de la racionalitat cada cop perdien més bous i esquelles, han tirat pel dret, directe a l’estómac, indret de l’anatomia humana on pot venir de tot excepte rigor, serenor i intel·ligència. Apel·lant als orígens geogràfics dels propis o dels avantpassats -cosa que, per cert, també va fer Pablo Iglesias, en el seu moment-  intenten, molt seriosament, de dividir la societat catalana, de fer-hi una fractura profunda i de fer malbé, amb l’aluminosi espanyolista, l’edifici comú de la convivència pacífica i respectuosa dels altres, present fins ara per aquests verals.

No és aquest el terreny on han de situar-se no ja els independentistes, sinó, ras i curt, els demòcrates de Catalunya. Hem de fugir del seu terreny, hem de sortir corrents del discurs demagògic de les emocions identitàries, no podem caure en el parany posat perquè hi caigui de quatre potes més d’un compatriota de sang calenta i resposta fàcil, perquè per aquesta via prendrem mal. Hem d’evitar, tant com sigui possible, les generalitzacions negatives, sempre inexactes, del tipus "els espanyols són, diuen, fan...", simplement perquè no tots els espanyols són, diuen i fan el mateix, com també passa amb els catalans, els francesos, els russos i tots els pobles del món. Hem de tornar a dir, tants cops com calgui, que el nostre problema no és d’identitat, perquè d’identitat cadascú té la seva i això només s’ho sap cadascú, sinó de sobirania: Aquí, qui hi mana i qui decideix? Els d’aquí, els que treballem o estem a l’atur i vivim aquí, o acceptem, amb la naturalitat dels vençuts, que manin i decideixin per nosaltres a 600 quilòmetres de distància?

Per a voler la independència no cal ser nacionalista. Jo no n’he estat mai i en sóc partidari des de l’adolescència. Ni cal haver nascut aquí, ni dur cognoms catalans, ni tenir el català com a primera llengua. Només cal voler-ho i defensar-ho, això sí, a la catalana: pacíficament, democràticament, políticament. La nostra fortalesa més gran és el poble, la gent, les persones que són protagonistes de la Catalunya d’avui i volen un país sense discriminacions, amb més benestar, més igualtat d’oportunitats, més cultura, més justícia i més llibertat... Per això hem de dir adéu al nacionalisme que ells branden a cada moment, perquè el nostre no és un combat entre nacionalismes, sinó entre ciutadans d’una nació que vol ser lliure, decidint-ho a les urnes, i un estat que s’hi oposa, a cop de porra, a cop de llei, a cop de Telediario. Contra el seu nacionalisme ètnic, doncs, la nostra nació cívica, inclusiva i democràtica, que no tanca portes a ningú per a ser-hi, davant d’un estat que les tanca perquè no puguem ser. I és, justament, per això, que guanyarem!