Diumenge al Salvados del Jordi Évole a La Sexta, dues declaracions van merèixer d’especial atenció. La primera, la del president Jordi Pujol, i la segona, la del pastor Fundador. Pujol va dir que ell ara en un referèndum per la independència votaria que “sí”. Aquest anunci és brutal pel que significa que un polític de primera fila, que ha estat president de la Generalitat durant 23 anys, es declari independentista per la via dels fets, sense abrandament, i sí raonant el seu evident canvi de parer sobre la relació Catalunya-Espanya.

Els qui tenen el xip anticonvergent incrustat al cervell segur que s’ho espolsaran de mil maneres, per exemple dient que com que l’entrevista la van emetre en diumenge, això els convergents ja ho tenen, que són “independentistes de cap de setmana”, així que ni cas a la frase de Pujol. Molt bé, i au lleteta i al llit a fer nones amb la consciència tranquil·la. Però jo d’aquest sector de l’electorat, aficionat a la no-suma, ni me’n preocuparia. Pujol ho va intentar amb Espanya (i molt, i com tants altres abans), però ha arribat a la conclusió que ja n’hi ha hagut prou, de provatures. Els qui no li vulguin reconèixer res a Pujol, ni això no li ho tindran a bé de posar en valor. Però el cas és que és força inèdit que un polític (i més un de la seva talla) admeti tan rotundament el seu fracàs, perquè ell així ho descriu i paga la pena aturar-s’hi. D’altra banda, què no dir d’altres polítics que han tingut altes responsabilitats institucionals, a Catalunya i a l’Estat, i que ni han fet ni s’espera que facin mai el pas de Pujol? Que no li agradaria a tot sobiranista de bona fe, que això canviés? Sí, no troben? I oi que el normal, arribat el cas, seria que tot independentista que se’n digui de forma coherent hauria de rebre aquest gest amb els braços oberts? Doncs amb el pas de Jordi Pujol tenim la manera de mesurar el grau d’autenticitat i de coherència de molts que se’n diuen, d’independentistes.

Arran del programa de La Sexta, a la xarxa van bullir comentaris, a favor i en contra. Com sempre, amb els respectius extrems. A la contra, per exemple, els qui acusaven Pujol de ser “el gran culpable” de la dependència de Catalunya amb Espanya. Molt equànime, sí senyor. Més culpable que tots els presidents del govern espanyol junts, més que tots els del PP i del PSOE i les seves representacions a Catalunya, per exemple. Acusació del tot ponderada (ironia mode on) que es descriu per si sola.

Arribat el dia, si és que aquest es dóna, no caldrà reconèixer Jordi Pujol com el Simon Bolívar català. Ni li cal, ni ho ha volgut, ni s’hi va posar bé. El seu moment històric era un altre. Però ara està “enretirat”, segueix ensumant com pocs els signes dels temps, i s’ha decidit a posar el seu granet en el procés. Entre d’altres coses, així com en el seu dia en favor d’instal·lar institucionalment la realitat de Catalunya com a nació de forma transversal a tota la societat, ara més que mai sumant esforços per arrossegar la centralitat política del país vers el sobiranisme.

Fundador, el pastor nascut a Jaén que li va dir a l’Évole que votaria “sí” en un referèndum a la independència va votar sempre Pujol. Vota convergent, per tant. Ni PP, ni PSOE, ni IU, ni ERC, ni SI. I com a mínim això a Pujol sí que li ho haurien de poder reconèixer tots els independentistes. Molts que són claus i que no voten forces explícitament independentistes hauran arribat a la conclusió que “o caixa o faixa” de la mà de CiU. I això a Pujol i als seus no els ho treu ja ningú.