Cal ser generós amb la pàtria, diuen. Els autèntics patriotes són els que se sacrifiquen, els que renuncien a temps i diners i rellevància pública, els que ho fan perquè els ho diu la consciència, perquè així fan avançar el país. Però aquests, lògicament, són els primers que cauen de les llistes. Els que aguanten són aquells que no sacrifiquen tant, els que es mantenen perquè no volen renunciar del tot a algun guany, material o diguem-ne espiritual.

Cal ser generós amb la pàtria, diuen. Però també cal política per fer patriotisme, i política vol dir partits, competició, votacions, campanyes, protagonisme mediàtic i diners. Hi ha, doncs, una contradicció de fons entre l’altruisme del patriota i el càlcul necessari del polític, fins al punt que sembla que el maridatge no pugui ser: pàtria i política no lliguen, o no ho fan del tot bé, o ho fan amb grinyols i friccions.

Cal ser generós amb la pàtria, diuen. I aleshores uns líders i uns partits, tots ells partidaris de la plena llibertat del país, es posen a parlamentar. Cal pactar per ser més forts, asseguren, i per pactar hem de saber renunciar a certes coses. Molt bé. La pàtria és en boca de tothom, però la generositat aviat desapareix del mapa. Són aquells d’allà els que no baixen del burro, protesten els uns; són aquells de més enllà els que no volen sortir de la foto, rondinen els altres; aquell que vol col·locar la novia, l’altre que vol tapar escàndols, i encara un altre que es creu ser el messies reencarnat.

Cal ser generós amb la pàtria, diuen. Hem de fer unes primàries i que surti el millor; oblidar-nos de partidismes i personalismes, i generar un debat d’idees. Al cap d’una fracció de segon, les idees han fugit i veiem una colla de candidats defensant la trona i esbatussant-se per no deixar-se perdre el corral. És lògic, els partits estan fets per preservar-se, i els líders per destacar. Quantes vegades hem vist que les lleis de la política, les lleis naturals dels cicles electorals, s’imposen per damunt dels anhels del patriotisme?

Cal ser generós amb la pàtria, diuen. I n’hem vist, i tant que n’hem vist, de generositat. Entre els mecenes culturals i nacionals, que n’hi ha uns quants. Entre la gent de les consultes populars, en general, on malgrat tot el que hem vist, l’entrega ha estat i continua sent la nota dominant. Ho hem vist a les manifestacions, als moviments de protesta, en la tasca diària i abnegada de mestres, activistes, pencaires diversos i gent del carrer que lliuren el seu temps a una causa de país. Tots patriotes, tots anònims, tots desinteressats i tots sincers. En tenim prou amb aquesta gent? No, és clar. Cal organitzar, cal moure, cal poder, cal estratègia. En resum, cal múscul polític. I qui dóna aquest múscul? Els partits i els líders.

Cal ser generós amb la pàtria, diuen. I és cert, però com lliga això amb la naturalesa política, que per defecte és egoista i egocèntrica? Doncs no gaire. Per tant, l’únic que es pot fer és el que històricament s’ha fet en aquests casos. Que els líders semblin generosos i les formacions polítiques semblin generoses. Que sembli que es pacten figures que semblin de consens i que semblin defensar la pàtria per damunt de tot. De fet, és l’únic que els demanaria ara als amics que naveguen entre les dues aigües difícils del patriotisme polític; que semblin generosos, que semblin sacrificats, que semblin realment estar prostrats al servei d’una elevada causa i esclaus dels més nobles ideals. Només que ho semblin; amb això ja podríem anar tirant.