En els primers anys 2000, l’aleshores líder de l’associació argentina Madres de la Plaza de Mayo, Hebe de Bonafini, va fer algunes visites a Catalunya. Recordo especialment la del 2002 a la plaça Cívica de la Universitat Autònoma de Barcelona i la del 2003 al poble de Torà, que aquells dies tenia tres joves segrestats a la presó per ordre del jutge Garzón. No sé si va ser a una o a l’altra, o potser en alguna entrevista de l’època, que de Bonafini explicava que l’odi és tan important i necessari com l’amor. No era cap estirabot del moment, sinó que l’activista pels drets humans ho va mantenir sempre. El 2014 li preguntaven “Vostè sent odi vers els responsables de la desaparició dels seus fills?” i ella responia “Clar que sí. Com no he de sentir odi per qui va torturar els meus fills? Et sembla que no he d’odiar? Odio de la mateixa manera que sento passió i que estimo. És mentida que no se senti odi, la gent se’l guarda o li canvia el nom, però l’odi existeix”. 

Sempre hi he pensat, en aquella frase, perquè sempre m’he negat a sentir-me culpable per odiar. Des de que tinc consciència política que he odiat políticament i em costa molt, realment, discernir si el gen que porta a l’activisme, en el camp que sigui, és l’odi o l’amor. Segurament hi ha un principi originari en la bona gent d’inclinació vers la justícia i la llibertat i és la conculcació d’això el que et genera la ràbia, l’odi i, en lògica conseqüència, l’acció. Ho deien els Habeas Corpus, també per allà al 2000: “Odiamos porque amamos precisamente todo aquello a lo que aspiramos”. El disc es titulava A las cosas por su nombre.

A mi no se’m fa estrany odiar, al contrari, el que se’m fa estrany és qui no ho fa. Se’m fa estrany, per exemple, la crida de l’independentisme en aquesta última fase iniciada en els anys 2010-2012 a expulsar l’odi de tot l’imaginari i a invocar permanentment no només els somriures sinó fins i tot l’estima a l’enemic. He vist (i no he entès) vídeos de gent gravant-ne altra que estripava llaços grocs i dient-li "et sembla bé això que fas?". He sentit (i no he entès) gent que pateix la repressió i que afirma no odiar el repressor. I em vénen al cap les paraules del Che: "Un poble sense odi no pot triomfar sobre un enemic brutal”. O, tornant als 2000 (1999, de fet), la cançó d’Obrint Pas a la memòria de Guillem Agulló: "La gent es pregunta com sóc capaç d’odiar. Si l’haguéreu vist plorar, mai no l’hauríeu oblidat”.

Segurament que la defenestració de l’odi no només és cosa de l’últim independentisme, sinó que ve de més enrere, de quan vam deixar que s’associés, indefectiblement, a la violència, a la mala educació, a la grolleria, al terrabastall, a l’acidesa de caràcter. No sé en quin moment de la història va ser l’associació, però ara, si us hi fixeu, quasi sempre que algú parla d’odi fa servir l’expressió “odi irracional”, com si no n’hi hagués altre. I si hi ha un odi irracional, bé que hi deu haver un odi racional, no? Jo no em considero ni violent, ni mal educat, ni de mal caràcter i, en canvi, odio. I en l’activisme he conegut persones generoses, intel·ligents, solidàries i d’una ètica suprema que, crec, també odien. O això o, com deia Hebe de Bonafini, li han canviat el nom.