Els dubtes sobre la presència del president de la Generalitat de Catalunya a la inauguració dels Jocs Mediterrani, ha centrat part del debat polític aquests dies. Per mi, la seva presència no era una opció, sinó un deure. No en relació al monarca, sinó als ciutadans de Tarragona i de Catalunya als quals representa. Com ho és assistir a tants actes rellevants que es celebren al nostre país.

No vaig ser capaç d’entendre, i encara ara, el debat. Si una capital de Catalunya, organitza un esdeveniment de relleu internacional, com pot condicionar la presència de la principal autoritat del país que hi assisteixi el rei d’Espanya. Acceptar això seria com atorgar a la Casa Reial el dret a decidir a quins actes assistirà el president de la Generalitat de Catalunya. Allà on assisteixi el monarca, sap que no hi serà el MHP de la Generalitat. Per cert, amb aquest criteri l’Assemblea General de les Nacions Unides estaria buida de participants. 

No perdem el nord. La posició política del president de la Generalitat i del seu Govern és prou coneguda i reivindicada. I acreditada amb el patiment dels líders polítics dels partits que li donen suport. No cal que sistemàticament hagin de demostrar que la mantenen. A voltes, l’independentisme sembla instal·lat en una escalada on cada instant ha de fer una demostració pública que manté les seves posicions i que no renuncia a les pròpies conviccions. Una mena d’examen d’autenticitat diària, que deu provocar una angoixa extrema, i que, al meu entendre, limita la capacitat de maniobra de la qual tot dirigent polític ha de disposar. I més en moments complexos com els que vivim. 

Aquest autoimposat test permanent d’autenticitat, aquest sotmetiment voluntari al judici sumaríssim de Twitter que exigeix gesticulació i cap matís, porta a fer coses estrafolàries com que el president de la Generalitat regali llibres a peu dret, com si fos un espontani, al rei d’Espanya, el qual amb condescendència els agafa i els lliura a un dels seus escortes amb un copet a l’esquena.

El rei d’Espanya ha perdut el respecte d’una part important de la societat catalana. Una pèrdua que transcendeix de molt l’independentisme i que s’estén a amplíssims sectors de la societat espanyola. De fet, per això el CIS no pregunta per la monarquia des de fa anys. La corrupció que l’envolta, les amistat perilloses que exhibeix sense complexes, el "passotisme" respecte dels greus problemes socials que patim mentre viu una vida de luxe i frívola banalitat i la manca de cintura política i d’empatia, l’ha allunyat de molts sectors socials. El Rei Felipe VI es avui un Rei de part. I sinó reacciona, i no el veig capaç, la seva continuïtat estarà cada vegada més qüestionada. Per ell farà! 

A Catalunya va cometre dos greus errors. Ser part de forma vehement i desagradable quan té encomanada una funció d’àrbitre i no mostrar cap empatia amb milions de ciutadans que estaven estabornits per la violenta intervenció policial de l’1 d’Octubre. Ningú esperava d’ell que aplaudís la celebració del referèndum. Ni que defenses les posicions del govern de la Generalitat. Només que estigués a l’alçada del moment. Justament una de les poques coses que ha de fer. Ser actor per resoldre conflictes, no la gasolina per atiar-los.

El Govern de la Generalitat ha de denunciar i recordar el que va passar l’1 d’octubre, naturalment. Juntament amb tots els grups polítics i entitats cíviques, socials, culturals, veïnals, sindicals i tantes altres, que comparteixen una mateixa mirada respecte del que va passar aquell dia.

En aquest sentit, un posicionament conjunt de denúncia de la violència patida per ordres del govern d’Espanya, compartit per una majoria parlamentària i amb el suport de les entitats de tota mena que s’han manifestat al respecte, s’adequa més al que correspon fer en relació a aquesta qüestió. I exposar-ho institucionalment allà on correspongui. A Catalunya, a Espanya i al món. Per exemple, al president del govern espanyol a la reunió que properament mantindrà el president Torra.

Sense necessitat de gesticular, situant sobre la taula política i institucional un posicionament polític solvent, sustentat per una pluralitat de posicions polítiques i socials, que transcendeixen l’independentisme i fins i tot al sobiranisme i que necessàriament no pot deixar indiferent a un demòcrata. 

Aquesta vocació d’anar més enllà dels propis i compartir (com reclama Òmnium) amb totes les mirades, val per denunciar els fets de l’1 d'octubre i també per construir el projecte nacional pels propers anys.

I entretant, si a un acte assisteix el rei d’Espanya, no es participa de la recepció com a signe de no reconeixement institucional, se’l saluda com a mostra d’educació i se l’ignora, com fan la majoria de catalans i espanyols.