Hi ha una coreografia que es reprodueix cada vegada que hi ha una catàstrofe relacionada amb la meteorologia. Sobretot quan hi ha víctimes mortals, com passa al País Valencià. Els representants polítics fan minuts de silenci, criden a la calma, elogien la tasca dels equips d'emergències, mostren el condol cap als morts i, al cap d'uns pocs minuts, comencen els retrets. Alberto Núñez Feijóo, per exemple, ha parlat de "baixesa moral" la decisió del govern espanyol de mantenir una part del ple del Congrés per tirar endavant una iniciativa vinculada a la governança de RTVE. Si fos pel líder del PP, Espanya ja hauria desaparegut entre pactes amb els independentistes, casos de corrupció que afecten la família de Pedro Sánchez i altres desastres similar. Si cada dia es pregona la fi del món, quan veritablement s'acaba la credibilitat ja és escassa.
En tot cas, la gestió de les emergències és el que defineix les feines dels governs, siguin de l'abast territorial que siguin, siguin del color polític que siguin. Gestionar una emergència no és posar-se una armilla de color blau i sortir a dir que la ciutadania no es pot creure notícies falses, perquè si la Generalitat valenciana hagués treballat amb més rigorositat la comunicació amb els afectats no hauria d'estar desmentint bulos. Quan un president ha de sortir públicament a dir que no s'ha demanat evacuar cap població, vol dir que alguna cosa no ha acabat de funcionar. Quan les alertes oficials als telèfons mòbils arriben quan ja fa hores que hi ha gent atrapada, vol dir que alguna cosa no ha acabat de funcionar. Hi ha desgràcies que són inevitables, però hi ha riscos que potser es podrien haver minimitzat.
I per això en aquestes hores greus al País Valencià és difícil no recordar aquell tuit del compte oficial del PP a la comunitat autònoma traient pit d'haver eliminat la Unitat Valenciana d'Emergències. Destinar recursos públics a aquest tipus d'equips no genera vots de manera immediata, però al final resulta essencial. Perquè les emergències han d'estar sempre a punt per actuar. I el millor, de fet, és que no actuïn, perquè vol dir que no hi haurà cap desgràcia. En un context en què els fenòmens meteoreològics extrems cada vegada aniran apareixent amb més assiduïtat, atendre'ls és prioritari. Potser Carlos Mazón -a qui segur que veurem escombrant aigua en els dies vinents en algun municipi afectat- va pensar que era una gran idea suprimir la unitat d'emergències. Ara ja sap de què servia.
"Existeixen duplicitats i ineficiències en aquest organisme", va indicar en el seu dia Ruth Merino, portaveu de la Generalitat valenciana. Segur que hi ha entitats del sector públic que funcionen malament, o que tenen greus mancances en eficàcia, o que directament són prescindibles, però jugar amb les emergències té un preu. Retallar la despesa pública no és dolent per si mateix -només faltaria que no es puguin redimensionar els organismes finançats per tota la ciutadania-, però hi ha aspectes que són nuclears. I que només es veuen quan les coses passen. De la mateixa manera que la pandèmia encara va exhibir les mancances de les retallades en salut de fa una dècada, al País Valencià passa una cosa similar. Les desgràcies -i la naturalesa- són incontrolables; l'administració, no.
I, en el fons, els valencians no necessiten aquests dies el rei Felip VI vestit de militar, o declaracions institucionals. Necessiten que es declari zona catastròfica, recuperar el que es pugui de les cases i enterrar amb tranquil·litat les víctimes, sense que ningú tingui la temptació d'instrumentalitzar-les o de fer política amb el drama humà. En un context en què el negacionisme climàtic té el seu públic -es veurà, passi el que passi, a les eleccions del 5 de novembre als Estats Units-, aïllar l'augment de fenòmens extrems és un acte de negligència. Com també ho és, per cert, demanar a la gent que vagi a treballar tant sí com no quan hi ha riscos evidents per una alerta meteorològica. Això és, directament, una temeritat.