Tot i tenir tancada la coalició amb els socialdemòcrates (i amb els socis bavaresos de la CSU), el conservador Friedrich Merz no va aconseguir ser escollit canceller alemany en primera votació. Cosa que no havia passat mai.
La fronda silenciosa va provenir d’alguns diputats falcons que podien ser socialdemòcrates poc disposats a votar algú com Merz, que no té precisament els vernissos humanistes, centristes o, fins i tot, progressistes que sí que tenia Angela Merkel; o també podien ser col·legues de files descontents complint amb allò dels “amics, enemics i companys de partit”.
Hores després, en segona votació Merz va aconseguir ser escollit cap del govern federal i des d’aquell moment és oficialment l’home fort de la dreta europea, tres anys i mig després de l’adeu d’Angela Merkel. Ja ho era uns dies abans quan va traslladar-se a la convenció del Partit Popular Europeu que es va fer a la “recuperada” ciutat de València, tot i el núvol negre de Carlos Mazón. A la trobada li van haver de guardar un seient especial a Merz, que encara no era canceller, però estava en capella i s’hi havia de quedar bé.
Ja se’n va encarregar que fos així el reelegit president del partit i portaveu dels populars al Parlament Europeu, Manfred Weber, i la seva número dos, la sadurninenca Dolors Montserrat, que jugava a casa. Weber vol un Merz que faci de far polític de la dreta europea, que es deixi estar de grans acords amb el centrista Emmanuel Macron i que marqui lideratge europeu més enllà del que exerceix la tercera alemanya de l’equació: Ursula von der Leyen.
Des que aquesta va descavalcar Weber com a candidat a president de la Comissió Europea (justament amb els suports de Merkel i Macron), aquest els detesta a tots plegats i s’ha escorat més a la dreta, representant la cara del PP europeu que no té manies en parlar d’acords amb la ultradreta. Weber és l’aglutinador dels partits conservadors que governen o ja veuen que acabaran governant amb les ultradretes: el principal exemple és la Forza Italia post-Berlusconi governant amb Giorgia Meloni.
També el PP espanyol, clar, que ja ha governat amb Vox a executius autonòmics i a ajuntaments, i que a la seva seu de Gènova tenen bastant assumit que per tornar a governar a l’Estat els caldrà pactar amb la formació d’Abascal.
Com sol passar, el cas espanyol menja a banda, veient com a Portugal, Àustria o a la mateixa Alemanya, per ara, es mantenen les línies vermelles a les formacions d’ultradreta. Aquest, de fet, és el gran tema per la formació a escala europea i sobre el qual es posaran les mirades en el canceller Merz: virarà les polítiques germàniques, veient la força electoral d’Alternativa per Alemanya? Cancel·lara part del llegat d’Angela Merkel (per qui no tenia gens d'estima)? Quina mena de referent serà per les dretes europees? Quina serà la seva proposta per reflotar l’economia alemanya? Com realment seran de dures les seves propostes de seguretat? Quina serà la seva agenda europea?
Fa un mes que és al càrrec i encara no tenim gaires respostes sobre què vol fer el canceller Merz. Governar un país no és el mateix que fer campanya per projectar-te i criticar des de l’oposició. Merz volia, sobretot, ser canceller. Ara ens caldrà veure què vol fer mentre ho és i quina dreta europea vol representar.