Les sales de concerts s'han convertit en empreses culturals i, legítimament, busquen el negoci; el problema és que deixen la cultura en un segon terme. Els seus departaments de premsa i els seus comunity manager (sovint recau en la mateixa persona) segueixen les estratègies empresarials, cosa molt diferent a les estratègies culturals. Els interlocutors de moltes institucions culturals, els que treballen en els departaments de premsa i comunicació, tendeixen a cosificar la cultura. Alguns confessen en privat que, per exemple, de música no en saben ni un borrall. I aquí trobaríem el primer atzucac per posar en valor la cultura, l'art i les humanitats.

Per una banda, la televisió, diuen, ha d'entretenir. Per una altra, les sales de concerts han de fer calaix i, les institucions culturals, que malauradament encara són poc transparents, han de col·locar als amics, tinguin nivell cultural o no. En el cas de la literatura, ens trobem, per posar un exemple, que la proliferació de bestsellers no deixa espai a la creació literària. Podríem fer una llista més llarga, però probablement aquestes dades ja són prou significatives per il·lustrar al lector sobre quines són les estratègies dels gestors culturals del nostre país.

No es busca l'excel·lència. El que compta és la voracitat de l'economicisme d'una societat mercantilista i egotista; ambdues es complementen. Els programadors musicals, que coneixen les tècniques de l'oportunitat, ofereixen concerts que arrosseguen les masses per mitjà d'una maquinària gens transparent. S'asseguren que vendran totes les entrades però no vetllen per la qualitat dels artistes. No es busca l'excel·lència dels artistes sinó que se'ls contracti en funció de les lleis del màrqueting. I qui opina sobre tota aquesta terbolesa?

És ben sabut per tothom que durant la dictadura i a partir de la transició, els periodistes que no valien gaire o que no eren afins al consell redactor del diari, fos del color polític que fos, els solien "desterrar" a la secció de cultura. Això va passar fa uns anys. Però no n'estic del tot segura que se segueixi practicant aquesta intrigant tendència. Ara, fins i tot, conviden els anomenats bloggers a crear opinió. Tot són tendències, i el més greu és que no busquen la qualitat de la comunicació, sinó que busquen primordialment l'efectisme retòric.

Ens hem cansat de veure periodistes (i bloggers) rebufar quan algun concert s'allarga més del compte. O xiular descaradament, i d'això només fa uns anys, quan es va projectar un vídeo de Bill Viola a una sala de concerts barcelonina. Sembla que algú dona directrius -i no precisament prou acurades- que exigeixen subtilment que totes les opinions que es publiquin siguin favorables als interessos dels gestors de les institucions culturals. Sempre hi haurà a les xarxes un munt de personatges que denigren, mitjançant els insults, a tots aquells que opinen i exposen en llibertat el punt de vista particular i refusen el pensament uniforme.

Al món de les xarxes podríem trobar possibles respostes a algunes de les nostres preocupacions. A vegades em pregunto, quantes persones fan RT sense ni llegir el contingut? Senzillament es fa RT als 140 caràcters que escriuen aquelles persones, institucions o diaris generalistes més sensacionalistes. Periodistes que treballen (com autònoms, per cert) en mitjans que tenen una connivència amb el poder, i a més, reben diner públic.

En contra, veus els comptes de Twitter de persones d'una qualitat intel·lectual i cultural rellevant que, a més de tenir pocs seguidors, els seus tuits pràcticament passen desapercebuts. La societat està, doncs, instal·lada en el sofà que ens facilita el poder (sempre invisible i subtil). I pel que es veu, en aquest confortable sofà de la frugalitat cultural s'hi està còmodament.

Tot això no tindria gaire interès si no fos perquè les decisions que prenen els economistes i/o gestors que estan al capdavant de les institucions culturals segueixen criteris empresarials i no culturals, i això afecta el conjunt de la societat que és qui paga els impostos. Se'ns alerta que el tecnicisme i la voracitat econòmica per se estan fent un forat molt gros en el teixit social, cosa que provoca esgarrifances. L'absència del pensament crític i la manca de respecte per les diferents opinions enfonsen, encara més, la qualitat, la diversitat i la difusió de les variades i diferents formes d'opinar que no volen ser servils ni estar predirigides, ni allisades per cap ribot inquisitorial.

La societat necessita valors com la transparència, la claredat mental i el compromís per assumir amb optimisme i responsabilitat tots els reptes que la vida ens crida a superar. Les institucions culturals, públiques i privades, han de promoure la transparència en els comptes, la revalorització humanista (perquè som humans, no ho oblidem!) i han de posar límits a la rapacitat dels plantejaments econòmics. Sortosament ja s'ha començat a fer una reflexió profunda sobre el poder de la tecnologia i les pràctiques econòmiques i empresarials invasives.

Cal revertir el pensament únic que fomenta el caràcter consumista de la cultura i promocionar amb recursos humans, ètics i econòmics, l'humanisme perquè en definitiva és el que cohesiona la societat. Tot això ve a tomb perquè sens dubte la cultura és un dret universal. La nostra societat té dret a tenir a l'abast, com ho tenen algunes societats de països de la Unió Europea, un progrés cultural basat en criteris de desenvolupament artístic que faci possible una societat més justa, harmònica i coherent.