La tarda de l'1 d'octubre del 2017, quan ja s'havien acabat les càrregues policials però la votació encara estava en marxa, vaig publicar una primera reflexió sobre el referèndum. L'article es titulava "La desconnexió emocional" i aspirava a relatar com la reacció desproporcionada de l'Estat, provocant una ferida que costaria de cicatritzar, conduiria molts catalans a desvincular-se emocionalment d'aquella Espanya que pretenia cohesionar-se per la via de la força i el Codi Penal. L'1 d'octubre era encara una jornada inacabada i ningú tenia clar com s'aplicaria l'escrutini.

No hi havia certeses, per tant, sobre la desconnexió efectiva però resultava evident que se n'havia produït una d'intangible. El Govern Puigdemont no tenia escrit el guió del salt a la via unilateral perquè va confiar en un moviment de l'Estat, fins al punt que l'independentisme va arribar a la declaració descafeïnada del Parlament arrossegant els peus. I molts catalans van quedar descol·locats. La resta de conseqüències són conegudes. 

Una sentència, la del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut, va ser el punt de partida del procés. Una dècada més tard, una altra -en aquesta ocasió, del Suprem- marcarà el camí de l'independentisme després del procés. Fixarà el zenit de l'etapa repressiva que va començar a finals d'octubre del 2017. La resposta a la resolució de l'alt tribunal, política i civil, serà entesa com el moment de tancar un trajecte que ha portat la reclamació sobiranista de la cantonada al centre del debat polític, a Catalunya i Espanya.

Sostenia Ferran Requejo en una entrevista a NacióDigital que, amb les regles i els actors que avui conformen la discussió, el conflicte entre Catalunya i Espanya "continuarà congelat durant temps". I anirà per llarg perquè a l'Estat no es conjuga la convicció per formular una oferta seductora a les ànsies d'autogovern dels catalans, que no desapareixeran si a Madrid es practica l'escapisme o es formulen propostes menors. La Constitució és entesa avui com un mur -protegit amb lectures restrictives del TC- i el PSOE tampoc ha convidat a obrir escletxes en forma de diàleg. L'exercici d'empatia és interpretat com a desgastador per als socialistes si del que es tracta és d'assegurar la Moncloa. Com que la correlació de forces fa feixuc qualsevol moviment en clau territorial, la carpeta catalana continua al calaix mentre els jutges resolen instruccions i escriuen sentències.

L'independentisme tampoc ha sabut jugar totes les seves cartes. S'ha enredat en la resposta política a la repressió i ara sent que es troba esgotat, amb partits, entitats i ciutadania sense capacitat per convergir. Això ha impactat en el sobiranisme mobilitzat l'1 d'octubre. La dificultat per aprofundir en la reflexió dels errors comesos, la mala interpretació del concepte d'unitat, el temor a tractar l'elector com un subjecte madur, la distància entre les prioritats institucionals i el recorregut de la protesta civil, i el desgast dels cicles electorals han provocat una erosió visible. L'estampa gràfica del moment la marquen les reaccions als pactes postelectorals, cap de tan comentat com el de la Diputació de Barcelona. La resposta va sumar indignació dels partits, tebi rebuig popular i nul·la reacció del Govern a l'enèsima crisi independentista. Semblen els components d'una estació final. S'acaba un període i se n'hauria de repensar un altre.

L'independentisme acumula un ampli suport, reflectit en les enquestes. És aquesta fortalesa la que hauria de servir per llegir el final d'etapa com una oportunitat. Perquè en el postprocés hi ha de tenir cabuda qui va desconnectar emocionalment de l'Estat la tardor del 2017 i qui encara veu amb recel el projecte d'estat propi però té capacitat d'empatitzar-hi perquè hi comparteix lluites. Les forces republicanes ho haurien de tenir present.