El periodista Eugeni Casanova ja duu escrits prop d’una vintena de llibres, en tots els quals s’ha revelat com un esperit inquiet, obstinat per fer visibles paisatges físics i humans que, de tan colgats per la quotidianitat mediàtica, eren gairebé inexistents per a la majoria. Vaig llegir amb interès, el 2003, Viatge a les entranyes de la llengua. De la riquesa a l'agonia del català. Un recorregut apassionat pels confins de l’idioma, on la mirada de l’autor és ben rica de matisos, no només lingüístics. Em va impactar el testimoni de l’ancià del Capcir, a Catalunya Nord, que vivia sol i que tenia la ràdio sempre engegada amb l’emissora Catalunya Ràdio, “perquè ja són els únics que parlen com jo”. O la referència a un jovençà Josep Antoni, que, a la Franja, ja apuntava maneres, presentant-se voluntari cada dia per hissar la bandera espanyola a escola... Dos anys després, em vaig enganxar a Els jueus amagats. Supervivents de la Inquisició a la Sefarad del segle XXI, on fa un recorregut per les empremtes jueves que han persistit, des del secret i l’oblit, a Portugal, Espanya i el nostre país. Ara ens ha obsequiat amb un llibre de 700 pàgines, la posada al dia de la seva tesi doctoral, que ja quedarà com una obra de referència: Els gitanos catalans de França. Llengua, cultura i itineraris de la gran diàspora.

Els primers testimonis de presència gitana als Països Catalans els trobem ja al segle XV i, fa només una quinzena d’anys, la població d’aquesta ètnia entre nosaltres superava les 110.000 persones. Hi ha indrets com Gràcia, Lleida, Balaguer, Perpinyà o Tarragona, entre altres, on els gitanos formen part, amb naturalitat, del paisatge humà de tota la vida. En un llibret deliciós, La meva Tarragona, el canonge Josep M. Llorens, exiliat a França per les seves conviccions democràtiques i nacionals, recordava amb afecte la tarragonitat inqüestionable dels gitanos locals i el privilegi tradicional que tenen de dur ells els gegants de la ciutat, per la festa major. Ara n’estudia la llengua i el seu món el professor de la URV, Pere Navarro, com abans havia fet J.P. Escudero, amb els de Perpinyà.

Casanova ha escrit un llibre sorprenent, perquè ens ha descobert tot un món, vivíssim i magnífic, de catalanitat lingüística entre la població gitana, França endins. Cognoms com Pubill, Batista, Cargol, Patrac o Ferrer, es van reproduint des del Rosselló fins a la ratlla de Bèlgica, emprant una llengua catalana amb distintes modalitats dialectals, a través de les 150 comunitats que ell ha documentat, pacientment, durant anys, en un treball excel·lent. De sobte, unes desenes de milers de catalanoparlants, inexistents per a la resta d’usuaris del mateix idioma, prenen vida i ens fan emocionar en constatar que la llengua és la mateixa, i en són les cançons -com Baixant de la font del gat-, o tradicions com ara les estrenes, per les festes nadalenques. Fins i tot, una diferència important entre els gitanos que parlen català i aquells que, també a França,  s’expressen en espanyol és que els primers són del Barça i els segons del Real Madrid... A Carcassona, Besiers, Montpeller, Niça, Bordeu, Tolosa o Lió, entre altres indrets, amb més de dos mil parlants a cada ciutat, la llengua catalana hi ha perdurat, més enllà dels territoris tradicionals del domini lingüístic, si bé, tot sovint, sense la consciència que allò que parlin sigui català. Ja fa anys, l’amic Miquel Mayol em comentava que, anant un dia amb el malaguanyat Oriol Solé Sugranyes, no recordo per quina ciutat, mentre l’anaven fent petar pel carrer amb tota tranquil·litat, un parell d’homes de l’ètnia de què parlem van dir-se entre ells, sorpresos: “Guaita, aquests paios, parlen gitano!”. Casanova ens posa, ara, tot aquest món al nostre abast i la lectura del seu llibre, con en altres obres anteriors seves, torna a ser una experiència apassionant.