“Podem parlar d'història però el futur marca un món més global”. Això deia la vicepresidenta espanyola després del darrer consell de ministres. El món es fa més petit i les identitats locals no interessen ningú, no molestin. Com aquell intel·lectual espanyol que a finals dels anys setanta afirmava que no li interessava la cultura catalana perquè centrava la seva atenció en les “lenguas sin fronteras”. Ja m'explicaran... Però el món fa el seu camí sense parar massa atenció al que es diu a Madrid i la realitat del procés globalitzador no acaba d'encaixar amb l'estrabisme de la Moncloa.


Aquesta onada de globalització arrenca l'any 1945 i a cada accelerada el mapa polític s'ha fragmentat una mica més. L'enretirada dels imperis europeus va generar dotzenes de països ara fa més de mig segle i la caiguda de la Unió Soviètica va fer el mateix a l'Europa central i oriental. El futur marca un món més global. Ho podrien anar a explicar als eslovens, croats, eslovacs, letons, lituans i estonians durant la propera cimera europea. Segur que l'argument els resultarà simpàtic.

La globalització avança en paral·lel a dos processos que resulten interessants quan es miren des de Catalunya. Regionalització i desintermediació. Grans organitzacions supraestatals com la Unió Europea fomenten la integració regional i ofereixen als països petits els mercats potencials i la seguretat nacional que fins fa poc era patrimoni exclusiu dels grans estats. “Los países pequeños no cuentan nada” deia fa poc Mariano Rajoy. La mentalitat espanyola es manté ancorada en Felip II. L'onada de desintermediació que recorre el món afecta per igual els ciutadans i les societats. Les nacions amb voluntat de ser centre ja no han de resignar-se a ser perifèria de res. El concert europeu garanteix el progrés i l'estabilitat dels nous estats dins i fora de la Unió. L'Estat espanyol podria endarrerir-ho però no podrà evitar-ho si la voluntat catalana és ferma. Quan es compra a Amazon ja no cal mirar a Madrid.

I tot plegat tampoc no és cap profecia. La globalització, la regionalització i la desintermediació no obliguen a la independència però per evitar-la caldria que Espanya entengués que els estats compostos ja no podran ser presons. Acabats els beneficis que un estat gran oferia a Catalunya només la comoditat política, econòmica i cultural justificaria una renúncia catalana a la plena sobirania. Una comoditat impossible en aquesta Espanya de Felip II.