“¿Espera usted que hable?”. “No, señor Bond. Espero que muera”. Auric Goldfinger li ho escup a Sean Connery. Bond està emmanillat pels canells i els turmells, el cos en forma de X. Un làser d’un vermell incandescent l’està a punt de seccionar per la meitat. De l’escrot fins al crani. Connery pensa a tota velocitat com sortir de la situació sense perdre ni la vida ni l’entrecuix. Al final, com sempre, se’n surt. I el seu rival mor després de sortir succionat a través de la finestreta del seu avió en ple vol.

Tothom pot entendre que si fan Goldfinger a la tele és molt difícil d’evitar mirar-se-la. Encara que a un altre canal hi facin Las cloacas de Interior, un documental que esventra quirúrgicament un dels escàndols més contundents de la democràcia espanyola. Encara que aquest documental demostri que té una capacitat de convocatòria estranyíssim pel gènere. Encara que un de cada 3 telespectadors estiguin mirant-lo. Encara que la resta de les televisions de l’Estat s’hagin posat d’acord per no emetre’l en una forma d’autocensura poc habitual. Malgrat tot, es pot entendre que un dimarts al vespre, un líder polític com Miquel Iceta, que l’endemà ha d’afrontar una entrevista radiofònica al programa més escoltat del país, prefereixi un altre canal i veure la mort de Goldfinger. I també, és clar que sí, que ho digui per la ràdio: “Així vaig fer zapping per l’Imagenio aquest... vaig veure Goldfinger i vaig dir: Pa mí”.

És respectable que Iceta preferís una ficció d’espies glamurosos abans que una no-ficció d’espies chusqueros. Sobretot perquè, segurament, la majoria de coses que s’hi expliquen ja les tenia clares. “Van dir alguna cosa nova que no sabéssim?” preguntava amb ironia ahir a El Món a RAC1. I després matisava: “El pitjor d’aquestes coses és que te les creus. El normal seria que diguessis que això no pot ser. Però quan ho sents i penses que és molt possible... és que estem en una situació de degradació insuportable”. Com en tantes altres coses, el PSC i el PSOE no deuen coincidir. Perquè malgrat al líder socialista català el cas li sembla un escàndol colossal (encara que menys atractiu que Goldfinger) el PSOE ha decidit, juntament amb PP i Ciutadans tancar la comissió d’investigació sense citar dues de les peces clau: Marcelino Martín-Blas i Carlos Villarejo.

Potser el motiu el trobaríem en l’opinió d’Iceta sobre les comissions d’investigació: “Jo... les comissions d’investigacions... després de veure el que ens ha passat aquí amb el cas Vidal... jo crec que hi ha coses que és la justícia qui ha de fer la investigació”. És molt transcendent aquest punt. Les comissions d’investigació no serveixen per gaire res. I llavors, per què les fan? Per què gasten energia i recursos públics? Quina broma és aquesta?

Es pot entendre que qualsevol persona, inclòs un líder polític de primer ordre faci amb el seu temps lliure el que vulgui. Però això de fer gala en públic de no interessar-li el més mínim és una falta de respecte inacceptable. La pregunta que s’ha de fer el líder socialista és: això l’apropa o l’allunya dels ciutadans? Això el col·loca més a prop dels qui denuncien aquesta corrupció o dels qui l’exerceixen? O és que la seva tesi és que Las cloacas de Interior és propaganda independentista? O més encara: que els periodistes de Público són uns subvencionats?

En un país normal no caldria dir-ho, però hi ha poques coses més greus en democràcia que un govern destini diners públics per destruir i perseguir persones i idees a discreció. Siguin rivals polítics, com és el cas, o no. Perquè quan es creua aquesta porta ja no hi ha marxa enrere. És una màquina policial, política, judicial i mediàtica engreixada per aquest objectiu. Si en despatxos opacs de la Policia s’han escrit informes falsos sobre Xavier Trias no hi ha cap motiu per pensar que el següent no pot ser qualsevol altre. I si la resta de forces polítiques, la teòrica oposició, no ho persegueix incansablement pot ser per dos motius: o bé perquè ella mateixa forma part de la trama corrupta o bé perquè ja li està bé. I les dues són incompatibles amb l’exercici del servei públic.