No en tinc cap dubte. Quin pèl més lluent, i què me’n dius de les orelletes? I aquella mirada que em torna boja… és que sembla una personeta. De les bones, eh. No broda si no la provoquen. És llesta com una fura. Diuen que la seva raça és considerada la més intel·ligent de totes. I no estan gens equivocats. No n’hi ha cap de més obedient i mai faria mal a ningú. La nostra gossa, que viu amb els meus pares, és la més guapa del món i la més bona. El que deuen pensar tots els que en tenen una, vaja. Però quan sortim, encara que sigui al camp, la portem lligada. No deixem que s’apropi a l’altra gent. I la renyem quan broda per qualsevol cosa. Tot i que posaria la mà al foc per ella, és un animal. No sabem com pot reaccionar en determinades situacions. Ni a tothom li agraden els gossos. De fet, a mi els dels altres no em diuen res.

De forma recurrent apareixen dades sobre el cens d’animals de companyia a les llars catalanes. Una de les darreres, que ja hi ha més gossos censats que infants de menys de 14 anys. La sensatesa ja és una altra cosa. L’últim cop que vaig passejar per la Diagonal vaig haver de fer una cursa d’obstacles. Crec que mai havia vist tants gossos junts a la mateixa vorera. I no era l'única. Dues turistes asiàtiques gravaven la situació amb el mòbil. Suposo que per explicar al seu país que aquí ens hem tornat tots bojos. Que hem substituït els carrets de nen per carrets de gossos. Que sortim a córrer a 40 graus amb la mascota lligada al davant. O que dormim amb el gat i el gos mentre fem fora a la nostra parella del llit. La insensatesa d’humanitzar els animals de companyia vestint-los com les persones o compartint taula amb ells. 

Torno als gossos de la Diagonal o als del club de tenis de la comarca. Cada cop n’hi ha més, sí. Però no dels que s’adopten. Hi ha qui compra un gos com qui es regala una bossa de mà de Louis Vuitton. Gossos de marca, gossos de moda. Com el pobre caniche, aquell petit del pèl rinxolat. Que sembla de peluix i que alguns porten al braç com si fos un bebè. O una joguina. Deu ser per això que l’anomenen caniche toy. És el capritx, i també una forma més d’alguns de demostrar el seu estatus social. De cara als amics o per lluir-los a xarxes socials. Un animaló pel qual es poden arribar a pagar fins a 3.000 euros. Com el que es compra un cotxe d’alta gamma o una casa amb piscina a la Costa Brava. La diferència és que parlem d’animals. Dels que es compren per marcar estil mentre les gosseres estan desbordades. Els mateixos que en el seu dia van ser infinitament estimats fins que algú se’n va cansar d’ells. 

Tenir un gos costa una mitjana anual de 1.000 euros. Menjar, veterinaris, medicaments i tot allò que li vulguis donar per fer-lo feliç. La qüestió és que ells són de demanar poc. Amb unes carícies, un lloc confortable on estirar-se, espai per córrer i jugar i alguna sortida per relacionar-se, en tenen més que suficient. El seu agraïment és etern. Els additius i les ximpleries ja són cosa nostra. Que la llei actual prohibeixi mostrar animals als aparadors per desmotivar la compra només és un pedaç a una realitat molt més preocupant. Perquè la compravenda no s’atura. Els pipicans de les ciutats no donen l'abast i les caques a cada cantonada sembla que els rellisquin a tots. De la mateixa manera que a no tothom li agraden els gossos, no tothom n’hauria de poder tenir. Per condicions de vida de l’animal, per poder-lo mantenir econòmicament i perquè les ciutats i els pobles no estan preparats per aquest nou model de societat. La realitat és aquesta. I jo prefereixo gossos reals que gossos de revista. Perquè la moda passa, però ells es queden aquí, amb aquella careta que ens fa caure la bava.