Són moltes i molt variades les veus que des de l'entorn de CiU i des del denominat sobiranisme transversal han manifestat el seu desig per que ERC s'incorpori al govern d'Artur Mas. Aquestes veus, amb gran predicament en l'ecosistema mediàtic del país, afirmen que per enfortir el procés sobiranista el millor que podria passar és que els dos partits que l'abanderen superessin diferències ideològiques i s'unissin en un govern “d'unitat nacional”. Des de fa mesos, no hi ha setmana que no aparegui una notícia sobre la imminència del pacte: ara que hi ha pregunta i data, diuen, ja no hi ha excusa perquè Junqueras s'incorpori com a conseller en cap al Govern, apuntali el lideratge del president i blindi el camí cap al referèndum. Tot plegat tindria com a colofó una coalició electoral sobiranista que, quan l'Estat espanyol prohibeixi la consulta, es presenti en unes “eleccions plebiscitàries” amb l'objectiu d'arrasar a les urnes i –diuen– proclamar la independència unilateralment.

El cert, però, és que un govern CiU-ERC potser no seria tan beneficiós per al sobiranisme. En primer lloc, una obvietat: de la mateixa manera que el món no gira només entorn de la qüestió nacional catalana, ERC no és només un partit independentista. També té un programa amb un marcat accent social que CiU en cap moment s'ha mostrat disposada a assumir plenament. De fet, el Govern d'Artur Mas segueix fent-se el ronso a l'hora d'aplicar alguns dels acords que van permetre la seva investidura, com l'eurovinyeta o l'impost sobre les begudes refrescants. En un govern compartit els conflictes que podrien generar-se serien tan lògics com habituals, i la imatge de guirigall probablement no faria gaire bé al procés. Per no dir que l'entrada d'ERC a l'executiu de ben segur tensaria les relacions de CDC amb Unió, en un context en què –agradi o no- els democristians segueixen sent aritmèticament necessaris per a garantir l'estabilitat del Govern (i de retruc per a fer realitat a la consulta). Per tant, potser l'actual situació d'acord programàtic, amb totes les seves contradiccions, és més beneficiosa pel procés que no pas la un govern de “front patriòtic”.

Si l'executiu d'unitat nacional ja és poc aconsellable per al procés, una hipotètica coalició electoral sobiranista en unes eleccions –plebiscitàries o no- encara ho és menys. El sobiranisme és un moviment molt plural, i és lògic que en prenguin part persones d'ideologies molt diferents, des dels neoliberals més intransigents fins a als alternatius més recalcitrants. De vegades, les sumes forçades acaben restant. Una única candidatura que unís dreta i esquerra podria acabar repel·lint votants a banda i banda de l'arc ideològic en un moment clau. No és hora de fer experiments amb gasosa, i més tenint en compte que amb l'actual formulació totes les enquestes assenyalen que el sobiranisme segueix creixent encara que CiU davalli. El que enfortirà al sobiranisme no és una única candidatura, sinó que quantes més opcions millor es reclamin partidàries del referèndum.

No és cert, doncs, que el govern i la coalició d'unitat nacional hagin de ser necessàriament beneficiosos per al procés. Al contrari: comporten molts riscos. I és que, ara com ara, l'estratègia del “front patriòtic” només té un beneficiari clar: Convergència i Unió. CiU es troba en caiguda lliure, afectada per nombrosos casos de corrupció i amb un fum de contradiccions internes. Cal cremar el capital polític i la il·lusió que ha generat la nova ERC de Junqueras en una operació que només serviria per salvar els mobles electorals d'Artur Mas? Potser el millor per al procés és que cadascú faci el seu camí i miri de guanyar suports el el seu espai ideològic. Si finalment hi ha eleccions i ERC en resulta vencedora, CiU hauria de fer un acte de responsabilitat i prestar els seus vots per investir Junqueras. Tanmateix, per evitar sorpreses desagradables, estaria bé que arribat el cas ERC tingués més opcions que no pas un acord amb les restes del naufragi convergent. Una alternativa més lògica i natural seria, per exemple, una aliança d'esquerres i sobiranista amb ICV-EUiA i la CUP, que es concretés en un govern capaç de realitzar no tan sols un acte de sobirania enfront de l'Estat espanyol, sinó també davant de la voracitat mercats financers. Una quimera? Bé, en l'últim CEO aquestes tres formacions estaven tan sols a 8 diputats –en la franja alta- de la majoria absoluta. Tenint en compte la implosió del règim del 78, que algun dia aquesta suma sigui aritmèticament possible no és ni molt menys descartable. No dubtin que de Diagonal en amunt ho tenen ben clar, i ja hi treballen. Els interessats, probablement no tant.