Inscriure's en el padró és un dret i un deure de tota persona que visqui en un determinat municipi. Empadronar és també una obligació dels Ajuntaments envers els seus veïns. Ambdues "parts" hi guanyen: estar empadronat és la principal porta d'entrada als drets socials més bàsics alhora que tenir el padró ben actualitzat proporciona una imatge fidedigna de la realitat social d’un municipi (cosa que facilita la planificació de les polítiques i els recursos per millorar la vida dels veïns). Amb el padró hi guanya també i sobretot la societat, totes i tots, perquè permet reconèixer i igualar tots els ciutadans en l'exercici dels drets més bàsics i fomenta el sentiment de pertinença envers el poble o ciutat de residència, envers el lloc on vius, elements bàsics per a una societat cohesionada i determinada a no deixar ningú enrere.

La normativa relativa al padró, que és summament clara i meridiana respecte què fer davant situacions d'empadronament en el domicili habitual sense acreditació documental o quan la persona no té un domicili fix, resol que tothom sense excepció té dret i ha d'estar empadronat independentment de les seves circumstàncies personals, habitacionals, o administratives. I de fet la norma, amb una voluntat pedagògica gairebé insòlita en un text jurídic, arriba a plantejar per als supòsits anteriors solucions senzilles i fàcilment assumibles i assumides (de fet) per molts municipis.

Tot i això, fa molts anys que el Fòrum de Síndics i defensors locals de Catalunya, multitud d'associacions i mitjans de comunicació venen denunciant les males praxis d’alguns Ajuntaments que sistemàticament posen tota mena de traves administratives i requisits arbitraris contraris a la norma a ciutadans en situacions de pobresa i vulnerabilitat social extremes, condemnant-los al desemparament i la invisibilitat més absoluts. Altrament dit: hi ha ajuntaments que s'escuden en l'autonomia local per incomplir lleis socials com el padró i desentendre's dels ciutadans en situació d'exclusió social.

Com a conseqüència, els Ajuntaments més complidors acaben assumint l'empadronament de ciutadans que sense viure al seu municipi arriben expulsats des dels municipis incomplidors veïns. Al meu entendre, hi hauria dos factors principals que han contribuït a consolidar aquesta realitat ad eternum.

Per una banda, la indefensió dels afectats: la situació vital extremadament precària de la ciutadania afectada fa inimaginable la interposició de reclamacions, plets o contenciosos contra els Ajuntaments que, en el millor dels casos vulneren els seus drets bàsics i, en el pitjor, prevariquen; raó per la qual no s'imposen sancions ni es genera jurisprudència suficient que permeti erradicar aquestes males praxis. Llavors, qui protegeix als ciutadans en situació de desemparament, quan és la mateixa Administració qui vulnera sistemàticament i impunement els seus drets?

I per altra banda, l'abordatge fins ara estrictament i exclusivament municipal de l'empadronament, fet que ha afavorit un comportament completament atomitzat i desagregat entre municipis: com que en aquesta qüestió mai s'ha incorporat una perspectiva global (p.e. supramunicipal), ha estat impossible reconèixer i corregir les dinàmiques viciades i insolidàries entre municipis. Per alguna raó, davant d’aquesta situació, una Institució com la Diputació de Barcelona, que representa fins a 311 municipis (incloent-hi tota l’àrea metropolitana de Barcelona) i 5,5 milions d’habitants, que té un pressupost de 1.000 milions d'euros i l’objectiu de millorar els serveis que necessita i demanda la ciutadania a través del món local, no vol que res de tot això canviï ni que les males praxis s’erradiquin. No en vol ni sentir a parlar.

Per això, el passat 30 de setembre el govern sociovergent de la Diputació de Barcelona va votar en contra d’obrir i afrontar aquest debat. Tan Junts com el PSC s’hi van oposar i ho van fer amb arguments sorprenentment contradictoris: mentre els primers argumentaven que no calia perquè la Diputació ja ho feia, els socialistes argumentaven que no era una competència de la Diputació. En què quedem, senyors? Finalment, el vot de qualitat de la presidenta Núria Marin, del PSC, va desempatar l’equilibri de forces i va tombar la moció.

Des d’ERC pensem que no hi ha ciutadans de 1a i ciutadans de 2a; que el món municipal i per extensió els ens supramunicipals han de ser garants del respecte pels drets humans i pel principi d'igualtat i no discriminació; i que l’autonomia local no pot ser l’excusa per no fer-ho. Cal abordar d’una vegada per totes aquest debat i incorporar la perspectiva supramunicipal en la governança d’aquesta qüestió, igual que s'ha fet amb èxit en altres temes on els municipis compartien reptes, interessos i preocupacions. Només així podrem vetllar pels interessos de tots els municipis sense excepció i pels drets de tota la ciutadania sense excepció.