Oriol Soler ha explicat algunes de les coses que va viure fa un any, durant aquelles jornades intenses entre el referèndum del Primer d'Octubre i la declaració unilateral d'independència. És un exercici plausible, indispensable, per bé que la repressió judicial obliga a molts silencis. Aquest editor també ha fet algunes reflexions sobre la situació present i s'ha mullat sobre el que -segons ell- caldria fer d'ara endavant. He escoltat amb atenció les seves respostes a l'entrevista de Jordi Basté a RAC1 i em sorprèn, un cop més, que l'estat major del procés hagués pensat tan poc en dues realitats que Soler vincula a dos dels tres principals errors dels dirigents independentistes: no tenir prou en compte el paper de la població contrària a la secessió i no dimensionar bé el nivell de violència que podria exercir l'Estat espanyol.

Sobre el primer assumpte, des del primer moment del procés, el món independentista va actuar partint de la premissa que els catalans no independentistes abraçarien aquest projecte si es feia una pedagogia prou àmplia dels beneficis d'una Catalunya independent. Es pensava que els arguments de tipus econòmic i social podrien ser més forts que les lleialtats sentimentals de molts ciutadans amb la idea d'una Catalunya dins d'Espanya. Dins del món independentista, hi havia el convenciment que la racionalitat de certs estudis era l'eina que faria progressar la causa també en aquells barris i sectors menys exposats als referents catalanistes. Recordo que, en aquells moments, ningú volia sentir dir que les coses no són tan senzilles ni tan mecàniques. L'amic Salvador Cardús ho va resumir molt bé: hi ha molta gent disposada a continuar a Espanya malgrat que això vagi en contra dels seus interessos, de la mateixa manera que hi ha molta gent que vol la independència encara que calgués suportar un context econòmic i social advers. L'independentisme va pecar d'un excés de seguretat i triomfalisme a l'hora de vendre la seva mercaderia entre la clientela menys predisposada a comprar.

Sobre l'ús de la violència per part dels governants espanyols, crec que els dirigents independentistes van voler creure que la cultura política espanyola del segle XXI ja no permetria certes coses. No dic que fossin ingenus ni que enganyessin la població, em sembla que la causa d'aquesta anàlisi errònia sobre la violència institucional rau en el notable desconeixement del Madrid polític, social i econòmic per part de la generació que ha liderat el nou independentisme. La hipòtesi no és meva, sinó d'un destacat polític basc que parla sovint amb uns i altres. "Se lanzaron a la batalla -em deia- sin haber estudiado a fondo al adversario, sin haber comprendido la importancia de los mecanismos ancestrales de este Estado". Ho vaig comprovar directament quan vaig conversar a fons amb un dels polítics amb més poder del Govern Puigdemont: no preveia la violència més extrema per part de Madrid, una possibilitat que, en canvi, va pesar molt en les reunions d'alt nivell celebrades a Palau del 25 al 27 d'octubre de l'any passat.

Tot mirant al futur, Soler fa una afirmació d'un gran sentit comú: "Hem de governar, i fer-ho molt bé". La primera persona del plural es refereix als independentistes, que ara justament són al Govern de la Generalitat, gràcies als resultats del 21-D, i contra el pronòstic dels que volien fer invisible dos milions de persones. Governar i "deixar-se de subterfugis". Ho comparteixo totalment. L'editor considera que governar "és la manera de parlar amb el 40 per cent" de catalans que viu lluny del discurs independentista i de la solidaritat groga, aquells veïns nostres que han votat partits del 155, una part dels quals justifica sense vergonya -atenció- que hi hagi presos polítics. El context és aquest, no ens enganyem. Governar com a oportunitat de parlar amb l'altre, inclosos aquells que voldrien la pitjor sort per als  independentistes. La paraula que fa servir Soler és "empatia" i potser algú trobarà que és exagerat -per no dir massa naïf- ser empàtic amb qui et tracta de "colpista" i de "delinqüent". Però he fet un esforç per comprendre el sentit del què Soler expressa, bo i sabent que aquest plantejament és impopular entre aquells que -sobretot a les xarxes socials- disparen abans de llegir i de reflexionar. Vivim temps en què alguns volen veure "traïdors" a cada cantonada, això és més còmode que fer-se preguntes i revisar consignes.

Si no governa per a tothom, l'independentisme no pot aspirar a créixer en percentatge i en implantació social. Perquè, abans d'aconseguir que el nostre veí unionista accepti la possibilitat d'una Catalunya independent, cal desmentir, amb l'acció continuada i responsable de govern, totes les mentides que Casado, Rivera, i diverses televisions espanyoles van repetint sense descans. Necessitem que l'independentisme sigui escoltat per aquells més refractaris a les seves tesis, i governar és la millor manera d'establir aquesta conversa social, que no serà fàcil ni senzilla, però que seria completament inimaginable si formacions com JxCat i ERC avui fossin a l'oposició en comptes de disposar de totes les conselleries per fer feina. Sense poder institucional tot seria encara més negre.  

No es tracta d'anar amb el lliri a la mà, no es tracta de fer paternalisme, no es tracta d'esperar conversions per art de màgia. Es tracta de fer la política més intel·ligent possible, que no sempre és la que genera grans aplaudiments de la parròquia convençuda.