El primer tripartit va ser demonitzat per la caverna mediàtica espanyola (CME) perquè va fer possible un Estatut que eradicava el peixalcovisme de les relacions Catalunya-Espanya. CiU i el seu entorn mediàtic –vigilants del gueto (VG)- van afegir-s’hi apel·lant a la il·legitimitat del Pacte del Tinell en veure’s desplaçats del poder. Fent president al senyor Maragall, ERC va tenir l'habilitat de crear la situació adient per que el PSC es veies forçat a acceptar l’Estatut del 30-S al Parlament, però tant Iceta com Montilla van advertir amb agror i immediatesa que a Madrid les coses anirien d'una altra manera. Aquest fet evidencia que un PSC a l’oposició mai hauria estat d’acord amb aquell Estatut i fa bona l’estratègia d’ERC (consens del 90% del Parlament en un estatut ambiciós). I efectivament, a Madrid, el senyor Mas va acceptar que el peixalcovisme seguiria essent el patró de relació Catalunya-Espanya. Va signar la retallada amb ZP encegat per l’afany de protagonisme i valorant, ensems, que en la següent legislatura podria deixar algun peixet del cove a Madrid per repartir entre els seus. Això, per dur que pugui semblar, forma part del paradigma “peix al cove” que ens manté segrestats dins d’Espanya. Duran Lleida és l’encarregat de triar i repartir entre els VG, és el que exerceix el dret de cuixa sobre el cove. Per això està tan ben valorat.

El segon tripartit va ser vilipendiat per la CME per ser independentista i d’esquerres i els VG van afegir-s’hi sense miraments mostrant una enorme irresponsabilitat i un diminut sentit de país –per desgràcia encara no tenim estat- al·legant una vegada més una falsa il·legitimitat i acusant ERC de fer MHP un espanyol, com faria un Anglada qualsevol. Probablement, passades les eleccions del 2006, el senyor Mas va oferir l’oro i el moro al senyor Carod Rovira, estic segur que per sobre del que li va donar el senyor Montilla, però li va negar la major: no va entendre que ja en aquell moment tocava esperonar obertament la població cap a la independència. No va entendre que els catalans ja ens havíem carregat de raó amb els governs del senyor Pujol. No va entendre que els espanyols ja ens havien respost amb un impertinent i rotund “no” a l’encaix que els proposàvem en forma d’Estatut amb una correcció procedimental exquisida i legitimitat sobrada. No va entendre que els catalans, com a catalans, ja no cabíem dins d’Espanya per molt que ens hi esforcéssim.

Entenc que el senyor Carod-Rovira triés tripartit el 2006 malgrat els esgarips unànimes de la CME i els VG, vistos els fets que se n’han derivat. Per una banda està forçant al PSC que no va ésser capaç de defensar i desenvolupar l’Estatut que havia votat, a prendre una postura clara. No sabem encara el que passarà al proper congrés però segur que la contradicció de proclamar-se catalanista i votar sistemàticament els interessos d’Espanya i el PSOE és, ara, insostenible. I per l’altra, mantenir CiU a l’oposició va obligar als VG a enfrontar-se a la CME en matèria estatutària com no s’havia vist mai.

Si hagués triat CiU enlloc de tripartit 2 la indignació manifestada el 10-J no s’hauria produït. Els VG s’haurien afegit a la CME minimitzant la transcendència de la sentència del TC per amagar la incapacitat de CiU de desenvolupar l'Estatut que Mas s’hauria apropiat impúdicament després del pacte amb ZP. Tindríem una població adormida  totalment incapacitada per fer front al tsunami PP que arriba ara. Com en els temps dels governs del senyor Pujol, amb un PSC fent veure que és catalanista i una ERC arraconada i marginal acusada d’haver-se oposat a l’Estatut. Hores d’ara l’independentisme romandria minoritari en una societat catalana mesella.

“Gràcies Carod, pel sacrifici personal que t’ha comportat posar-te al punt de mira de la CME i els VG amb l’habilitat de dividir-los. Aquest és el teu gran mèrit al meu entendre. Els que ja no ens els creiem i disposem d’arguments sòlids per combatre’ls som cada cop més nombrosos. Gràcies.”

Malauradament, l’ERC de Puigcercós i Ridao no va saber capitalitzar aquest sacrifici i va renunciar al lideratge del senyor Carod-Rovira al darrer congrés, i ara comença a renegar públicament  dels Ttripartits, s’està rendint al poder de la CME i els VG que amb CiU al poder tornen a bramar a l’uníson. Sap greu que una eina que ens va ser tan útil quan l’esmolava el senyor Carod-Rovira es rovelli i perdi el tall però confio que al proper congrés aparegui un bon esmolet que permeti a ERC fer pinya amb les noves eines que han aparegut irremeiable i irreversiblement al panorama polític català en veure el rovell a ERC.