El vídeo de la Pepita s’ha fet viral i en el moment que escric aquestes línies ja porta més d’un milió de visualitzacions al Tiktok de Time Out Barcelona –el mitjà on treballo–, i 193.000 al nostre Instagram. Aquest article, però, no és per presumir (algun dia ja es reconeixerà el que fa Time Out a dues de les trinxeres més difícils per al català: Barcelona i les xarxes), sinó perquè la Pepita és la metàfora perfecta de la Barcelona que se’n va i que ens hem carregat entre tots per acció o omissió.
 
La Pepita té 103 anys i viu al Raval, a tocar de les Rambles. Hi ha viscut tota la vida. Té el cap clar, una energia vital que no se l’acaba, i ara que han reobert la Paloma hi va a ballar amb les amigues (totes més joves, no cal dir-ho!). En el vídeo, l’Eugènia Güell l’acompanya de la porta de casa a la sala de ball i la deixa parlar, i la Pepita ens enamora a tots amb el que explica i el com ho explica. Ho fa, a més, amb un català de Barcelona que ja no se sent, el que parlava també la meva àvia Coloma, que de petita i adolescent vivia al carrer Pelai, per cert. A deu minuts a peu de la Pepita. Ves a saber si es coneixien.
 
Ja no hi viuran més Pepites ni Colomes, per allà baix. S’ha acabat. El Raval, les Rambles i el Gòtic ja no són perquè hi visquem els barcelonins. Són perquè els turistes hi tinguin una experiència autèntica o s’ho pensin. El lloguer turístic ha segrestat milers de pisos per al seu mercat paral·lel, al qual ni vostè, ni jo, ni els nostres fills no hi tindrem accés. Si volen una explicació visual de la catàstrofe només han de fer clic a aquesta pàgina. El teixit comercial, com és lògic, ha fet un follow the money de manual i ha perdut tot l’interès en el client local. Total, si gairebé no n’hi ha. La pandèmia ho va deixar clar: sense turistes, Ciutat Vella era poc més que un poble abandonat d’aquells de les pel·lis del Far West. Només faltaven els esbarzers rodolant Rambla avall.
 
Bé, no és veritat que només hi hagi turistes. Al Raval hi ha la darrera esperança de rebrot d’una Barcelona digna del seu nom, una Barcelona de gent vinguda d’arreu però per quedar-s’hi, d’una Barcelona que parli català. Són els fills de la immigració paquistanesa, hindú, magrebí, filipina i llatina que omplen les aules de les escoles i instituts del barri, com en el seu moment les van omplir els fills d’andalusos i murcians. O guanya la cobdícia de la indústria turística, o guanyen ells. I si guanyen ells, guanyarà Barcelona i guanyarà el català. Mirin, sinó, aquest vídeo. I tot seguit mirin aquest. A Ciutat Vella, aquesta és l’esperança. Pepita, gràcies per fer-nos pensar.