Amb motiu de les notícies sobre els candidats que aplegarà la llista conjunta #JuntsPelSí i els detractors que es posen els mans al cap veient ecosocialistes, exsocialistes, persones que provenen de l’associacionisme, esportistes o cantants dels quals van cantar, amb gent d’idees de tot tipus, cançons contra la dictadura, em pregunto què és la política, a banda de l’art de menjar gripaus amb la màxima elegància, fent creure a la parròquia que és caviar.

Ho sabien molt bé els comunistes del PCE que van fundar la Junta Democràtica amb Comissions Obreres, gent de l’entorn de Joan de Borbó i partits socialistes diversos, que es va fusionar el 1976 amb Plataforma de Convergència Democràtica, on hi participaven el PSOE i altres partits socialistes i democristians, per fer un front comú d’oposició al franquisme i fer la transició a la democràcia. Una plataforma (l’anomenada "platajunta") que més tard va ampliar el seu espectre per aglutinar també forces nacionalistes com ara la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, que va englobar des d’Esquerra Republicana, Unió Democràtica i el PSUC. Després van seguir els seus camins per separat, defensant idees sovint contràries, però abans havien aconseguit quelcom que els semblava just.

Ho sabia Santiago Carrillo, que va agrair a Adolfo Suárez el seu permís per existir penjant la bandera franquista a la seva seu fins que el 1981 se’n van canviar l’escut per l’actual. Ho sabien els polítics que van fundar la Comunitat Econòmica Europea. Ho sap David Fernàndez, que va pactar amb un partit ideològicament oposat perquè considerava que un grup majoritari de persones en sortirien beneficiats. Ho saben els polítics que han d’aplicar retallades lleonines després d’haver-les combatut, per por d’enviar el seu país a la ruïna. I si anem als extrems, ho saben els que es veuen obligats a negociar amb bandes terroristes o els que s’han d’aliar en guerra amb enemics per combatre enemics pitjors. Perquè saben que en la gestió de societats complexes no es pot aconseguir tot, o com a mínim tot alhora, i cal establir un ordre de prioritats.

Ho sap, penso, Lluís Rabell, que segons que diu va votar "sí" a la independència, prioritzant polítiques socials fins i tot a costa que segueixin quedant coixes per la retallada constant, de facto i de iure, de les competències del govern de Catalunya, i de no poder decidir que sigui d’una altra manera sense la voluntat de 2/3 parts de les Corts espanyoles, on els catalans mai serem majoria. Ho sap Raül Romeva, que ha optat per posar-se roig per intentar evitar posar-se groc, prioritzant fer front comú d’oposició a l’estat per aconseguir el país que somia sense haver de demanar permís.

En política, com en tantes d’altres coses, sovint prima allò que les coses perfectes són enemigues de les bones, i que els problemes, d’un en un. Ho veiem tots els dies, en què les nostres decisions impliquen guanyar i perdre, i passar per sobre de coses que no ens agraden per aconseguir-ne d’altres que considerem millors. Qui vulgui vendre el contrari, enganya o s’autoenganya.