ARA A PORTADA
-
Quan els barons del PSOE veien bé la singularitat catalana: quin va ser el compromís de Granada? Bernat Surroca Albet
-
Gestió forestal per prevenir incendis i moderació davant la «radicalitat»: les claus d'Illa per al nou curs Sara Escalera
-
-
Junts denuncia que l’Ajuntament de Barcelona ha fet campanya contra els pisos turístics a Gràcia només en castellà Redacció
-

- Jordi Bianciotto
- Periodista i crític musical
Hi ha la idea que ara toca potenciar la música en català perquè durant molts anys ha estat marginada. Però, més que potenciar-la, el que hem de fer és no silenciar-la ni boicotejar-la. Amb això n’hi ha prou. Perquè si per ajudar a uns en castiguem uns altres per qüestió de llengua, prescindint del petit detall de l’interès artístic, estem fent una injustícia i ens estem marcant un autogol sensacional, i ja no seria el primer cop. Sí, els grups catalans que canten en castellà (o en anglès) disposen d’un mercat molt més gran, a Espanya, Llatinoamèrica i l’univers, però, i què? Són catalans, i on primer han de ser reconeguts i apreciats és aquí. O preferim que se’n vagin a les ràdios de Madrid a lamentar que a Catalunya sofreixen una “dictadura nacionalista”? Micròfons disponibles no els en faltaran mai.
El festival PopArb, per exemple, ho fa molt bé i prioritza l’atractiu artístic pel damunt de la llengua. Però de vegades, a certs mitjans de comunicació massius, a certes ràdios i a certes televisions, hi ha una clamorosa màniga ampla per a qualsevol grup en català, com en els moments més foscos del rock nostrat dels 90, alhora que se silencien propostes en altres llengües, alguna ben propera i força emparentada amb la nostra, perquè no entren en cert canon que està calant poc a poc.
Segur que molts dels que m’esteu llegint no hi esteu d’acord, i puc entendre els motius. Però, creieu-me, ni el nou país, ni Itaca, ni el salt de la paret, ni la llibertat, ni el moment històric (en eufemismes som una potència mundial) serà possible si es perceben indicis de revengisme i de tribalisme. No parlo dels grups més comercials: esclar que Estopa surten arreu, i Love of Lesbian, i Delafé y Las Flores Azules. Però, i Extraperlo, Joe Crepúsculo, Manos de Topo, Eric Fuentes, La Estrella de David, Cuchillo, Partido, Aliment, Svper (els antics Pegasvs)…? Voleu permetre que se sentin marginats a la seva terra, potser per estil però també per llengua? Voleu contribuir a fabricar anticossos per un futur estat català, anticossos que no se n’aniran ni amb lleixiu? Per ara, és possible que aquests grups estiguin arribant a una conclusió: que ser alternatiu en castellà (o anglès) a Catalunya suposa ser doblement alternatiu.
Periodista especialitzat en música des de fa més de tres dècades. Crític musical d’El Periódico de Catalunya, escriu a les publicacions especialitzades Rockdelux i Enderrock, i col·labora en diversos mitjans audiovisuals. Ha escrit diversos llibres, com ara els tres volums de Guía universal del rock (Robinbook) i 501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres), així com els volums de memòries Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres) i El libro de Estopa (Espasa-Planeta). Soci de l’ACP i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.
Alta Newsletter
Iniciar sessió
No tens compte a Nació?
Crea'n un gratisCrear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.