Un intercanvi de declaracions i amenaces mútues entre dues persones de tan de seny,  sensates i racionals, com Kim Jong-un i Donald Trump, ha situat Guam al bell mig de l’actualitat informativa, aquests darrers dies. Es tracta d’una illa d’unes dimensions similars a les d’Eivissa i amb un pes demogràfic semblant: 540 kms quadrats i 160 mil habitants, situada, però, al pacífic occidental. La població autòctona de l’illa té el txamorro com a llengua pròpia, idioma malaiopolinesi oficial avui al costat de l’anglès. Els txamorros són el poble indígena de les illes Marianes, si bé descendents d’aquests es troben també en petites comunitats a Hawai i a Califòrnia. El nom de l’illa en txamorro és Guåhån, que amb la pronunciació aspirada de la “h” dóna Guaján en espanyol, que és com es va dir oficialment l’illa fins al 1898. El portuguès Fernão de Magalhães arribà a l’illa el 6 de març de 1521, al capdavant d’una expedició espanyola, hi fondejà per a proveir-se d’aigua i queviures i, aquells primers anys, Guam fou coneguda com l’illa dels lladres. El 22 de gener de 1565 va ser incorporada al regne d’Espanya i batejada amb el nom d’illa de San Juan, d’acord amb la cristianització de l’illa, menada pels jesuïtes. Fins al 1815, quan Mèxic ja s’havia declarat independent d’Espanya, tot i que no en seria de fet fins al 1821, Guam era una escala obligada de la ruta espanyola entre Filipines i Mèxic i l’illa acollí un presidi militar.
 
Guam deixà de ser territori espanyol el 1898, després de pertànyer al regne d’Espanya durant 333 anys i de ser, doncs, part integrant de la nació espanyola. El nom de Guaján fou substituït, també llavors, pel diminutiu Guam, tal i com es coneix ara. L’article primer de la constitució de 1812, coneguda com la constitució de Cadis o la Pepa, sentenciava que “La nación española es la reunión de los españoles de ambos hemisferios”, en el cinquè afirmava que tenien la condició d’espanyols “Todos los hombres libres nacidos y avecindados en los dominios de las Españas, y los hijos de éstos” i en delimitar el territori de la nació espanyola precisava que, a l’Àsia, aquesta comprenia  “las islas Filipinas, y las que dependen de su gobierno”, entre les quals Guam, que formava part de la capitania general de les Filipines. Tot això s’acabà, però, el 1898, en el marc de la guerra hispano-nordamericana, quan Espanya perdé Cuba, Puerto Rico i Filipines i la mateixa Guam, mitjançant el Tractat de París. Tots aquests territoris, fins llavors pertanyents al regne d’Espanya i part integrant de la nació espanyola, deixaren de ser-ne i ja mai més no hi han tornat, ni han reclamat el regrés a aquell estatus polític i nacional. A la badia d’Utamac de Guam, el 14 de març de 1825, va tenir-hi lloc un esdeveniment que serví d’inspiració al jove francès Jules Verne per a escriure, als 17 anys, Un drama a Mèxic, on narra la història de la deserció de quatre navilis de l’armada espanyola, un dels quals el bergantí Aquiles, pres per un grup d’independentistes xilens, comandats per Pedro Angulo Novoa, els quals aconseguiren d’arribar a Valparaíso tres mesos després.
 
Amb la derrota milita espanyola, l’almirall nord-americà F.V.Green prengué possessió de l’illa i la incorporà a la jurisdicció dels Estats Units. El primer gest simbòlic consistí a gravar, sobre les monedes espanyoles, un estel de cinc puntes a l’interior del qual hi constaven les seves pròpies inicials (FVG), la data de 1898 i les inscripcions USA i Guam. Les altres illes Marianes, juntament amb les Carolines i les Palaus, Espanya va vendre-se-les a Alemanya el 1899 i deixaren de pertànyer, també, a la nació espanyola. No es té constància que, fins ara, hagin demanat el reingrés a Espanya. Actualment, Guam és un dels disset territoris no autònoms sota la supervisió del Comitè de Descolonització de l’ONU i pertany als Estats Units com a “territori no incorporat”. Des de 1950, els habitants de l’illa tenen dret a la ciutadania nord-americana i disposen també d’un règim d’autonomia política, dirigida per un governador escollit per sufragi universal i un parlament insular de quinze membres: I Liheslaturan Guåhan. L’actual governador és Eddie Calvo Baza i l’anterior Félix Pérez Camacho.

L’illa està dividida en 19 municipis i té com a capital Hagåtña (Agana en anglès i San Ignacio de Agaña, en espanyol). Tot i ser la capital administrativa i política no té més d’un miler d’habitants i Dededo, que en voreja els 50 mil, n’és la més poblada.  Hagåtña significa “la seva sang”, en txamorro. Els ianquis, en no disposar de “ñ”, van canviar-ne el nom a Agana, però el 1998 l’assemblea legislativa de Guam en recuperà el topònim original. Si bé fa ja 119 anys que Guam no és espanyola, el cert és que encara s’hi compten unes desenes de persones d’edat capaces de comprendre i parlar espanyol. I el txamorro, que hi és oficial des del 1898 (l’anglès des de 1945), és farcit de mots espanyols. Així i tot, una simple ullada als noms i cognoms públics és més que suficient per a comprovar com la presència espanyola hi perdura. Així, trobem les escoles Daniel L.Pérez, León Guerrero, Simón Sánchez, Vicente S.A.Benavente, Juan M.Guerrero, María A.Ulloa, José Ríos, Carlos L. Taitano,  José L.G. Rios o bé els batlles de diferents poblacions amb llinatges tan expressius com John A.Cruz (Hagåtña), Frank A.Salas (Asan), June U.Blas (Barrigada), Jess Cruz (Chalan Pågu-Otdot), Melissa B.Savares (Dededo), Doris Flores (Inalåhan), Ruddy A.Paco (Mongmomg-Toto-Maite), Dale Alvárez (Santa Rita), Vicente S.Taitague (Talofofo), Louise C.Rivera (Tamuneng), Johnny A.Quinata (Umatsc) o Jesse M.Blas (Yona).

Els txamorros representen el 37,3% de la població actual, els filipins el 26,3% i la resta és ja un combinat multiracial on els pròpiament hispans són tan sols el 0,8% de la població. D’acord amb aquest panorama de diversitat d’orígens, al costat de la llengua pròpia (txamorro) i de la llengua franca (anglès), també s’hi sent parlar filipí, xinès, japonès i diversos idiomes micronesis. En poc més d’un segle, Guam ha passat dels 11.806 habitants de 1910 als 162.742 actuals. I l’amenaça del líder nord-coreà, en comptes d’esdevenir un element de dissuasió per a visitants i de pànic per als residents, s’ha convertit, en realitat, en el darrer destí turístic de moda entre els nord-americans. Sembla que la barreja de perill latent i paisatges idíl·lics d’escull de corall, platges de sorra blanca, jungles impenetrables i i clima tropical, configuren una oferta de lleure inigualable en aquesta petita illa que, el 2 de juny de 2015, va ser el primer territori dels Estats Units a legalitzar el matrimoni entre persones del mateix sexe. En resum, fa 119 anys que Guam era tan nació espanyola com ho són avui els Països Catalans i la constitució ho assegurava, per si de cas. Avui ja no n’és, a Espanya ni se’n recorden i tal dia farà un any...