Fa uns mesos, potser un any, el 155 tenia tot l’aire d’un antiquíssim i impracticable encanteri extret d’una manual per a ressuscitar Franco i la seva particular Santa Compaña d’ànimes turmentades pel manteniment de l’Espanya una, grande y libre. Per a entesos en lleis, veterans de la política i tertulians de tota espècie, l’article no passava de ser una fórmula legal de dubtosa viabilitat en una democràcia formal i pretesament europea.

Fins fa no res encara, alguns dels capitostos més agressius del PP dubtaven públicament que n’anessin a tirar mà com, en canvi, sí van fer amb els garrots i amb els mitjans de comunicació espanyols convertits en un autèntic exèrcit al servei de la propaganda i de la catalanofòbia més abjecta. El sobiranisme polític i una part importantíssima de la societat civil, malgrat el que és va veure el 20 de setembre -per no parlar de l’1 d’octubre-, semblava voler ignorar tant el caràcter postfranquista de la dreta espanyola, com l’essència nacionalista d’un Estat incapaç de desempallegar-se de l’antic règim. Un nacionalisme, cal dir, on l’anticatalanisme ha fet des de sempre de columna vertebral.

El cas és que amb el suport d’un PSOE totalment tutelat pels grups d’interès i la pressió de la nova extrema dreta que encarna Ciutadans, el PP no va dubtar a aplicar el diabòlic article deixant fora de moment TV3 i Catalunya Ràdio, mitjans que, això no obstant, despús-ahir van ser condemnats a la mort per inanició. El cas és que l’aplicació del 155 s’ha fet a discreció i, alhora, tan dissimuladament com salvatgement per més que s’hagi guarnit de mots com legalitat, Estat de dret, etc. Tampoc no ha faltat una bona dosi de cinisme i, així segons els seus executors, el 155, lluny de representar l’escapçament de l’autogovern, ha servit, diríem, tan per a recuperar-lo com per a través d’ell protegir –no sabem de què- una majoria de catalans d’una minoria de golpistas.

Com sigui, aquest invent ha estat l’ariet amb què s’ha obert una enorme escletxa per la qual l’espanyolisme pretén assimilar i dissoldre d’una vegada per totes, Catalunya. No pararan. Inclús és del tot segur que amb temps i poder polític, assajaran de dissoldre molts altres grumolls que els fan nosa, d’acabar amb tota l’antiespanya.  

Ara mateix tenim l’escola en el punt de mira, també la del País Valencià i les Balears. Voldran conflictivitzar el sistema educatiu, aniquilar-lo si poden. De moment, proven de terroritzar els mestres criminalitzant-los, amenaçant-los de dur-los davant d’uns jutges la imparcialitat ideològica dels quals ja no es creuen ni els infants.  

Altrament, amb la decisió per part de Méndez de Vigo de traslladar les 43 peces del Museu de Lleida a Sixena, s’obre també la porta a l’espoliació legal i sistemàtica d’una part del patrimoni cultural català. A Salamanca ja hi ha els que han començat a bramar per uns papers que ni els pertanyut ni els pertanyeran mai. Així mateix, des de Madrid, suïcidament, es propicia la ruïna econòmica del país per a gran alegria dels catalanòfobs més entusiastes i d’alcaldes i governants autonòmics amb vocació de voltors. 

La part més dolorosa de la repressió desencadenada, la més visible i entenedora arreu, ha estat l’empresonament de bona part del govern, dels Jordis, l’exili incert d’una altra part dels legítims representants polítics dels catalans, l’encalçament de les entitats civils sobiranistes. Però la repressió té moltes cares, és molt més profunda i cada dia afecta més gent. Fet i fet, ningú no podia imaginar que després d’anys denunciant inútilment la catalanofòbia, el Ministeri d’Interior acabaria encapçalant una autèntica cacera de bruixes per a esclafar una suposada escalada d’odi contra els unionistes. Denúncies contra mestres, actors, ciutadans, alcaldes i regidors com els de Reus... Encara haurem de veure desfilar pels jutjats manifestants, més mestres, periodistes, ciutadans d’a peu tots acusats de delictes gravíssims. Hem retrocedit dècades i ens trobem de ple immersos en un franquisme aparentment tou, que no té gairebé oposició més enllà de Catalunya i que és defensat en els carrers per una extrema dreta que actua impunement com als inicis de la Transició.

La pressió tan enorme ha fet condir un cert desànim entre molts catalans que veuen com la retòrica del sobiranisme polític, fins i tot la del podemisme equidistant, s’estavella contra l’autoritarisme pragmàtic d’un Estat que compta amb el suport de milions d’espanyols que han fet del “a por ellos” el símbol més visible d’una incapacitat de regeneració cultural, social i política, que ha fet aflorar, també, un odi a Catalunya atàvic, arrelat en un complex d’inferioritat patològic.

Com sobreviure nacionalment i civilment a tot això? La pregunta inquietant que molta gent és fa aquests dies és si per a aturar la repressió i recuperar les institucions, hi haurà prou en què l’agressiu unionisme sigui derrotat el 21-D, que s’imposi en les urnes el sobiranisme. El cas és que Madrid ja ha dit que no. I, aleshores, guanyar per a què?. Aquesta és la gran pregunta. Una pregunta per a la qual, de moment, només Albiol, Arrimadas i tutti quanti tenen resposta.