...no em vull morir sense veure-ho. I ara sé que ho veuré”, deixa anar amb un to de veu baix i una mica tremolós.

Abans havia estat uns quants anys regidor del PP en una població propera a Barcelona, en plena àrea metropolitana. És de l’Espanyol de tota la vida i no fa gaire va decidir de fixar la residència, amb la muller, en el poble d’aquesta, on abans només anaven de vacances. Es tracta d’un municipi petit i tranquil, a la Catalunya Central. Ara també hi és regidor, però d’ERC, i defensa la independència de Catalunya amb tot el convenciment. M’ho comenta mentre, amb l’alcalde, ens endinsem pels carrerons del poble, atapeïts de gent, que hi ha vingut amb motiu de l’esdeveniment anual que s’hi organitza de dècades ençà. Li agrada de fer-me veure que no hi ha ni una bandera espanyola en tot el poble i sí, en canvi, de catalanes i d’estelades pertot. “Si persones com jo han fet aquest pas, anem pel bon camí. Segur que ens sortirem”, diu.

És un psuquero de tota la vida i si abans votava el PSUC, ara el seu vot va sempre cap a ICV. És castellanoparlant, si bé s’expressa sempre, amb normalitat, en català. Podria representar el retrat típìc del militant comunista antifranquista que ha sobreviscut a l’ensorrament del bloc de l’est i a la desaparició dels líders històrics de l’eurocomunisme nostrat. Es tracta d’un militant anònim que no fa ni quatre dies s’hauria fet un fart de riure si algú li hagués demanat si era independentista. Ara riu, però de satisfacció, en constatar que amb Espanya no hi ha altra cosa a fer que no sigui sortir-ne. “M’han obligat a ser independentista, és la seva intransigència anticatalana i antidemocràtica el que m’ha forçat a convertir-me en independentista”, fa.

Ella pertany a una família acomodada, allò que abans se’n deia “una bona família”. Es tracta d’uns cognoms molt coneguts a la seva ciutat, gent d’ordre, d’aquella que sempre ha remenat les cireres, atesa la seva ascendència social i l’arrelament històric al lloc. Pel seu bufet d’advocada hi han passat com a clients totes les forces vives locals i és una professional de prestigi. Havia votat UCD al principi i, ja després, CiU al Parlament de Catalunya i PP a Madrid, ciutat on ha de viatjar sovint per motius professionals. Ara només vota CiU. No sap com s’acabarà tot això, però sí que té clar com vol que s’acabi: “Abans que res sóc demòcrata. I no he estat mai nacionalista. Però entre un país que no et deixa votar i un altre que vol posar el seu futur en mans de la gent, a les urnes, no tinc cap dubte a quin m’apunto”, exclama.

De jove era maoista i sap molt bé el que és la militància revolucionària i clandestina, les hores dedicades a la lluita, els esforços de tota mena, les decepcions... El seu nom va lligat a totes les mobilitzacions socials que hi ha hagut a la seva ciutat, ja que ell apareix sempre a primera fila de la reivindicació, donant la cara. I és així tant si es tracta de demanar més freqüències en el servei de trens, més llits en els hospitals públics o el manteniment d’una escola bressol en una barri marginal. No hi ha hagut causa noble on ell no fos al darrera, promovent-la, o bé al davant de tot, comprometent-s’hi. Vinculat a totes les lluites obreres i populars, avui se’l pot trobar a les parades de l’ANC, recollint signatures per la independència. “Quan el poble surt al carrer i certes esquerres no, qui té un problema són aquestes esqueres i no pas el poble”, assegura.

Va venir ja fa una colla d’anys, des de Jaén, i al barri tothom el coneix com el “senyor” Roberto. Ningú no sap d’on li ve aquest apel·latiu respectuós de “senyor”, adreçat a algú que tota la vida va treballar d’obrer manual a la cadena d’una fàbrica. Parla un andalús com si mai no s’hagués allunyat de la serra de Cazorla, on va cada estiu, durant uns dies. Tot i que mai no ha dit ni mitja paraula en català, allà el coneixen com “Roberto, el catalán” i, temps enrere, se les va tenir amb uns veïns que insultaven els seus néts en sentir-los parlar en català. Té un nét que és de la CUP, el més jove, i un que ja és metge, una néta mestra i el gran que té un bar. “Mi futuro está aquí y yo quiero lo mejor para mis nietos. Si ellos creen que la independencia es lo mejor, pues viva la independencia, coño!”

De jove, durant un temps breu, havia fet les seves incursions en l’activisme pseudorevolucionari. Excepte el juny del 1977, en totes les altres ocasions ha votat sempre PSC. Com a professora té un prestigi reconegut en el seu camp, dins del país i a fora. Fa recerca amb rigor i les seves classes a la universitat són seguides amb atenció i interès per un alumnat tan mancat de professors que orientin i que estimulin l’esperit crític, procurant fugir de dogmatismes i fanatismes. Sempre s’ha negat a participar com  a candidata a les llistes, per més que un cop i l’altre li demanaven els seus. Ara, els que figura que a Espanya eren els seus, ja no ho són. “El federalisme ha estat el pretext de l’esquerra catalana, des del segle XIX, per no assumir que no hi havia res a fer. Les terceres vies no depenen de nosaltres, sinó d’ells. I ells no es mouran mai d’on són. No podem perdre més temps en un projecte fracassat”, sentencia.

Abans treballava en una gran empresa al Vallès, però ara ja duu cinc anys fent de taxista. És de nit i, tot i que no para de mirar cap enrere pel retrovisor, no m’ha reconegut. Sense que jo hagi donat peu a res, se’m despenja amb un discurs independentista en castellà, intentant de convèncer-me de les bondats de...