La consellera d'Educació, Esther Niubó, ha tingut una tornada atrafegada a la feina després de la baixa mèdica. Les reverberacions de l'acord signat entre el Govern i els sindicats CCOO i UGT, minoritaris en el camp educatiu, continuen vives i res fa pensar que s'aturi el malestar del col·lectiu de mestres. Hi ha més jornades de vaga programades i cap dels dos bàndols -l'executiu i els professors arrenglerats al voltant de l'USTEC, majoritari en l'ensenyament- fa pinta que desescalarà la situació, com reclamava aquest dilluns Niubó en una entrevista a Catalunya Ràdio. El president Salvador Illa, lluny de cedir, intenta projectar fortalesa davant d'un col·lectiu que tampoc vol fer marxa enrere.
Quin marge hi ha? Apareix com a escàs. El Govern sap que l'USTEC no ha signat cap acord en els últims 25 anys, de manera que dona per descomptat que aquesta vegada tampoc serà una excepció. I els sindicats educatius interpreten que el moment és d'ara o mai: no només perquè hi ha 41.000 docents que han participat en una consulta per mantenir les mobilitzacions, sinó perquè consideren que estan tips de les seves condicions. No només pel que fa a la qüestió salarial, o per atendre les colònies davant d'un estiu que s'aboca al desastre en el sector: raonen que ja n'hi ha prou de gestionar múltiples carpetes que no tenen a veure amb el funcionament regular de les escoles.
El gran problema de la crisi que es viu entre el sector educatiu i el Govern és que es parla de tot menys del que s'ensenya a les aules. Els resultats educatius dels últims any conviden al pessimisme, tothom que tingui antenes amb la comunitat escolar sap que el nivell és molt inferior al de fa dècades i que les innovacions tecnològiques -o de mètode- no han tingut cap tipus de resultat esperançador. Al contrari. A banda, a les classes hi van a parar tots els problemes que hi passen fora: precarietat, problemes per accedir a l'habitatge, manca de recursos i pèrdua d'autoritat del professorat. Una qüestió que, per cert, no resoldrà la presència de Mossos d'Esquadra a les escoles.
És significatiu que almenys set escoles que s'havien apuntat al pla pilot per tenir agents de paisà als centres ja s'hagin desapuntat. Illa ha optat per mantenir-se en un pla que ha generat polèmica i que arriba en un moment de tensió amb la comunitat educativa: transformar el funcionament de l'administració i implantar mesures noves, quan s'ha arribat a mitja legislatura sense pressupostos, comença a ser una manera d'intentar demostrar que el segell del PSC és diferent al d'anteriors governs. La qüestió de fons és que, si es respectés de debò -per part de l'administració i de les famílies- l'autoritat dels mestres, és probable que no calgués enviar agents de policia a les escoles.
Si el professor tingués eines per atendre totes les necessitats de les aules, no caldrien mossos de paisà. Si el nivell d'exigència no hagués baixat progressivament, la policia no hauria de jugar cap paper de portes endins a les escoles. Si els professors se sentissin ben pagats i no haguessin de gestionar una sèrie de problemes que no tenen res a veure amb com s'ensenya, a cap Govern se li hauria passat pel cap que les plaques convisquessin amb els bolígrafs i les llibretes. Si no es respecten els mestres, quin element fa pensar que els Mossos seran rebuts amb els braços oberts en centres d'alta complexitat? L'autoritat, ben construïda a l'aula, tendeix a sobreviure quan sona el timbre.