Catalunya és un país ric en entitats i grups d'opinió. I també amb agents socials organitzats i influents. En el terreny econòmic, patronals com Foment del Treball, la Pimec o la Cecot tenen una incidència notable que complementen, a l'hora de posicionar-se i dir-hi la seva, lobbies o organitzacions com ara el Cercle d'Economia, la Cambra de Comerç, FemCat, la Fira, BCN Global, el Col·legi d'Economistes o el RACC. Totes elles van ser, amb accents diversos, contràries a la independència unilateral i van lamentar les conseqüències econòmiques, socials i polítiques del desenllaç del procés.
Però també han estat clares criticant el dèficit d'infraestructures -que té una expressió sagnant a la xarxa de Rodalies, que deixarà de ser gratuïta tot i que continua oferint un servei deficient- o la insuficiència del finançament de Catalunya. Una impossibilitat de disposar de l'esforç fiscal dels ciutadans i les empreses del país que, si es resolgués, la patronal voldria que servís per abaixar impostos. Altres s'estimarien més ampliar i posar al dia els serveis públics. Tant una sortida com l'altra tindrien, en qualsevol cas, els catalans com a beneficiaris. Les xifres són demolidores: el Govern de Salvador Illa ha quantificat en 21.000 milions d'euros anuals el dèficit fiscal (si el nou finançament prospera en retallarà uns 5.000) i ahir un estudi de Foment va fixar el greuge inversor a Catalunya en gairebé 50.000 milions d'euros des de 2009.
El context polític havia d'ajudar a resoldre la situació. Els socialistes governen a Catalunya i a Madrid i depenen, aquí i allà, de formacions independentistes, hi ha un ampli consens sobre la necessitat de reequilibrar el poder a l'Estat (va ser un dels arguments per frenar l'opa del BBVA al Sabadell), i s'ha denunciat el mal estat de les infraestructures al nostre país, admès també per part de ministres. Però les coses no acaben de sortir. Quan no és el govern central qui no s'hi posa prou bé (com amb l'incompliment de l'acord perquè la Generalitat recapti el 100% de l'IRPF) és per l'esbroncada política, com ha passat quan, per evitar un èxit d'ERC, Junts ha impedit que prosperés el consorci d'inversions titllant-lo de "guingueta" al faristol del Congrés.
La patronal va demanar unitat política per posar-hi remei i va recuperar la idea d'una agència publicoprivada per fiscalitzar la inversió i execució real. "Alarmant, profundament indignant i absolutament intolerable" van ser els qualificatius que Josep Sánchez Llibre, president de Foment i exdirigent de CiU, va fer servir per definir la situació. El diagnòstic genera pocs dubtes, fins i tot per part dels dirigents del PSC i el Govern encara que ho formulin amb la boca petita per evitar topar amb Madrid. Les federacion catalanes dels sindicats estatals fan una aproximació similar tot i que després eviten posar-se exigents per reclamar, per exemple, que Catalunya pugui fixar el salari mínim ajustat al cost de vida al nostre país.
És evident que amb el diagnòstic i amb el lament no n'hi ha prou. Els governs de Madrid i els poders econòmics, mediàtics i funcionarials de la capital de l'Estat són insensibles al que defineixen com a victimisme i que ja han incorporat com a part del tarannà català. Sovint ho consideren una mostra d'insolidaritat i atenen altres prioritats o demandes. La situació obliga, és clar, a buscar solucions a més de fer rodes de premsa i publicar informes amb posat greu. I per trobar sortides la unitat és necessària, sí. Però aquesta reclama, a més d'un bon diagnòstic i camins transitables, valentia als uns i generositat als altres per fer valdre els interessos d'un país que fa anys que acusa la manca d'un estat propi o propici.
Avui no et perdis
- Primícia: Campuzano i Álvaro ultimen un vincle estable amb ERC a través d'una associació política; per Lluís Girona Boffi.
- La gratuïtat a Rodalies s'acaba mentre continuen els talls i les obres; per Arnau Urgell Vidal.
- Primícia: Enrenou a Barcelona pel pla que permetria obrir més negocis per a turistes a Ciutat Vella; per David Cobo.
- Dades: Així és l'Europa que s'imaginen els catalans; per Lluís Girona Boffi.
- Quan la música somia Gaudí: un viatge sonor al seu univers; per Guillem Maneja.
El passadís
La Barcelona institucional (i, per tant, socialista) es va mobilitzar ahir per la celebració dels 50 anys del diari El País, que va aterrar a la ciutat fugint del Madrid d'Isabel Díaz Ayuso i companyia tal com explica la crònica de Pep Martí. Al vespre es va fer l'acte a les Drassanes amb Felip VI, però ja al migdia Salvador Illa i Jaume Collboni van presidir al Saló de Cent de l'Ajuntament l'entrega dels premis Ortega y Gasset de periodisme als consagrats Svetlana Alexiévich, Martin Baron i Sergio Ramírez. Entre els assistents a la cerimònia no va passar desapercebuda la presència de Carlos Torres, president del BBVA. L'entitat que presideix volia més presència a Catalunya amb l'opa hostil que li hauria permès quedar-se el Banc de Sabadell. No se'n va sortir, però el nostre país continua sent clau i el seu banc és el de referència de moltes grans empreses. El BBVA era, juntament amb el Sabadell, la Fundació la Caixa i altres grans empreses, patrocinador de l'aniversari del diari de Prisa.
Vist i llegit
I ja que estem d'aniversari d'El País -que arriba uns dies després del de l'Avui- val la pena recomanar un reportatge d'una de les seves firmes més seguides, Manuel Jabois. Va explicar com és la jornada a la redacció central de Madrid i com conviu l'edició espanyola amb les americanes i el paper i el digital. És un bon retrat que explica també com, malgrat alguns tòpics, els periodistes ens adaptem per anar a buscar el lector. "Hi ha resistència a la redacció a canviar titulars?", pregunta. "Al principi sí, ara molt menys. Forma part del procés. El 90% dels titulars estan prou optimitzats. Tothom vol lectors", li responen. Ho podeu llegir aquí.
Recordem
Aquests dies fa 89 anys dels anomenats Fets de Maig, esdevinguts entre els dies 3 i 7 i que serien clau en els equilibris al bàndol republicà. En plena guerra civil, a la rereguarda, partidaris de la república es van enfrontar amb les armes. Els anarquistes i el POUM volien mantenir el vigor revolucionari i transformador mentre es lluitava contra el bàndol feixista que s'havia revoltat, i ERC, el PSUC i altres forces lleials a la Generalitat, com ara la UGT o Estat Català, volien imposar l'ordre i centrar-se en la lluita al front. Uns i altres es van enfrontar amb centenars de morts a Barcelona però també en poblacions molt petites. Els anarquistes van ser derrotats i el POUM perseguit. El desenllaç va donar molta força als comunistes, però això no va impedir la derrota del 1939. El 1982 TVE a Catalunya va emetre aquest debat, presentat per Salvador Alsius i assessorat per Joan B. Culla, amb la participació i el debat entre alguns dels que els van viure i protagonitzar en primera persona.
