“L’habitatge no és un bé de mercat” corre el risc de convertir-se en el nou “hem votat, hem guanyat, som república”. No, miri, no som república, i l’habitatge sí que és un bé de mercat. El llenguatge té moltes capacitats, però no canvia la realitat. I de la mateixa manera que qualsevol discussió sobre el futur nacional de Catalunya ha de partir de la trista constatació que som una autonomia extremadament fràgil (tant, que un òrgan que no serveix de res com el Senat ens la pot prendre amb una simple votació), qualsevol debat sobre l’habitatge ha de partir del fet irrefutable que, a Catalunya, a Espanya, i a la major part del món, sí que és un bé de mercat. I que els intents regulatoris recents no han fet ni pessigolles a la realitat.
Reconèixer l entendre-la, la realitat, és el primer pas imprescindible per canviar-la. La consideració de l’habitatge com un bé de mercat és estructural en l’economia espanyola i també en la mentalitat de la majoria de la gran majoria de la gent, que durant dècades ha vist en la compra d’un pis o d’una casa no només la solució a una necessitat bàsica, sinó també un valor refugi d’estalvi (“el totxo no baixa mai”) o de petita inversió (“el totxo puja sempre”). Per això, un 68% dels catalans vivim en un habitatge de propietat (font: Idescat). “Si les coses em van malament i no puc pagar la hipoteca, sempre me’l podré vendre per més del que m’ha costat, i si les coses em van bé, potser me’n podré comprar un altre i llogar-lo, o donar-lo a un fill”. Si el lector no ha fet o sentit mai aquest raonament, és que ha viscut a Mart els darrers cinquanta anys.
Més o menys, la cosa ha funcionat fins que el capitalisme global ha entrat de ple en una nova fase històrica en què el lideratge del capital productiu (segle XX) ha estat substituït per l’imperi del capital financer (segle XXI). Una fase molt més extractiva que l’anterior, d’acumulació supersònica de riquesa no a través de la fabricació, sinó a través de moviments financers especulatius. De fet, la primera classe social que ha perdut la cultura de l’esforç ha estat la burgesia, que ha substituït la reinversió industrial dels beneficis per la seva gestió financera a través del family office. I en aquest procés, el sector immobiliari ha estat clau. Els grans fons d’inversió s’hi han especialitzat i han convertit el sòl i l’habitatge directament en actius financers, un concepte que va més enllà del de bé de mercat (un cotxe és un bé de mercat, però no un actiu financer).
El parc d’habitatge està en mans privades, aquest és el punt de partida. La gran majoria d’aquestes mans són inofensives: viuen en un pis de propietat i prou, o com a molt tenen una segona residència. Però un percentatge creixent de propietats estan en mans de gent que ha fet de l’habitatge el seu negoci, un modus vivendi. Posseeixin una cartera de deu, de cent o de cinquanta mil propietats, tenen exactament el mateix interès: mantenir la consideració de l’habitatge com a bé de mercat i, sobretot, com a actiu financer. Són els que s’organitzen en lobbies visibles (Som Habitatge, Apartur) i invisibles per defensar el negoci, els que es tanquen amb els polítics afins als reservats dels restaurants, els que posen en circulació els argumentaris per als opinadors.
A aquests, els voltors, l’esquerra els està fent un regal amb la política de pedaços regulatoris. Ara faig un topall de preu dels lloguers, ara dic que prohibiré els pisos turístics amb una altra llei, ara dic que regularé els lloguers de temporada amb una tercera normativa, ara encarrego un informe per si puc prohibir les compres especulatives, i si és que sí ja faré una altra llei… Anuncis forçats per la pressió de l’opinió pública, que no resolen res perquè no formen part d’un pla integral i coherent, que sempre deixen una escapatòria als voltors per inventar noves estratègies, i que a sobre generen la percepció que s’intervé molt, però no s’arregla res. És un camí erràtic, caòtic i poruc, que ignora l’elefant a l’habitació: o l’estat fa servir tota la seva força d’un sol cop perquè l’habitatge deixi de ser un actiu financer, o els voltors guanyaran sempre.