Recentment s'ha conegut l’estratègia de sortida de l’Afganistan per part de la missió de la OTAN. Aquesta sortida, malgrat que des dels organismes occidentals es presenti com a una decisió geoestratègica, no respon a gaire més que impulsos electorals. Per una part Barack Obama té clar que, al contrari de la campanya presidencial del 2008, aquest any s’enfronta a un candidat republicà moderat i necessita marcar distàncies. Si Obama ha rescatat Wall Street, no ha tancat Guantánamo, ha estat incapaç de regular els mercats financers i permet que l’endeutament de l’era Bush segueixi el seu ritme, no hi ha gaire diferència entre ell i Mitt Romney. Per recuperar el votant de centre ha de dibuixar un perfil molt definit al voltant de decisions històriques, i la sortida de l’Afganistan n’és una. Més a prop de casa Angela Merkel sap que l’esquerra, crescuda per la victòria de François Hollande, farà servir la despesa a l’Afganistan en contrast amb l’austeritat a Europa per fer-li mal en campanya i es vol cobrir les espatlles.

Deixant de banda els motius de la retirada de la ISAF (International Security Assistance Force, la missió creada per la OTAN inicialment per defensar Kabul i que s’ha acabat encarregant de gairebé tot el territori afganès), és bon moment per fer balanç dels resultats aconseguits fins ara. En totes les operacions militars hi ha una tendència de l'opinió pública a buscar vencedors i vençuts, i en molts casos és força clar qui ocupa quina posició. En el cas de conflictes com l’afganès, amb desenes de parts implicades i objectius entrecreuats, és difícil arribar a un veredicte definitiu. Per començar hem de saber quins actors avaluar, i en aquest article ens centrarem en quatre: els EUA, els principals estats europeus membres de la OTAN, l’estat afganès i Al-Qaida. La resta d’actors no seran ignorats, però per avaluar tothom caldria una tesi doctoral.

Els EUA poden dir que han guanyat la guerra de l’Afganistan, encara que per fer-ho calen malabarismes semàntics. Recordem que quan George W. Bush va anunciar l’inici de les accions militars a l’Afganistan va anomenar les operacions, i gairebé tota la política exterior nord-americana, “War on Terror” (aquí és on Chomsky i els seus cronies descobreixen la sopa d’all i ens expliquen que el nom és incorrecte, atès que no pots lluitar contra “el terror”, sinó, com a molt, contra el terrorisme). L’objectiu, aquells darrers mesos de l’any 2001, era clar: fer caure el govern dels talibans i acabar amb Ossama bin Laden. Avaluant els esdeveniments contra aquest full de ruta és evident que quan Obama o Romney donin per tancada la guerra podran dir que els EUA en surten victoriosos. Els problemes arriben quan, per fer servir un símil esportiu, deixem de banda el resultadisme i ens fixem en l’estil.

A dia d’avui, l’exèrcit nord-americà ha perdut gairebé 2.000 vides a l’Afganistan, la majoria de les quals a partir de l’any 2007. Malgrat que la lectura de gran part dels mitjans ens condueix a pensar que l’exèrcit dels EUA ha patit les conseqüències del desgast d’enfrontar-se a una guerra de guerrilles, la realitat és menys favorable a la narrativa èpica: durant els primers cinc anys de conflicte l’alt comandament de l’ISAF va anar rotant entre militars europeus, tornant a mans nord-americanes a partir del 2007. Amb un desplegament més gran de tropes, els generals han pres més riscos i el resultat ha estat desastrós. Si es tractés de qualsevol altre país seria senzill marcar el desorbitat cost econòmic de la guerra (per sobre del mig bilió de dòlars) com a factor negatiu, però als EUA la retòrica del “sacrifici” per la “llibertat” redueix les crítiques per aquest fet a la mínima expressió. Als EUA, si s’assoleix l’objectiu final els mitjans utilitzats perden importància.

Alguns exèrcits europeus, com ara l’alemany, l’italià i l’espanyol, van arribar a l’Afganistan limitats per mandat parlamentari, sense autorització per entrar en combat si no era per defensar-se. La seva missió passava a ser de reconstrucció i assistència a les forces locals, però la insurgència evidentment no es va fixar en quina feina tenia cada soldat a l’hora d’atacar. Els països amb dos dits de front, com ara Alemanya, han anat aixecant les limitacions en resposta als atacs rebuts i han esdevingut un malson per als insurgents. D’altres, com ara Espanya, mantenen la seva posició de no entrar en combat per iniciativa pròpia i acumulen gairebé les mateixes baixes (34) (ha perdut més de 100 efectius al voltant de la missió afganesa, però 79 de les baixes han tingut lloc en accidents d’aviació) que Alemanya (53) amb un terç dels efectius desplegats.

L’exèrcit europeu que més clar tenia què hi anava a fer a l’Afganistan era el francès. França ha fet servir la ISAF  per redreçar la seva relació amb els EUA després de la seva negativa a embrutar-se les mans a l’Iraq, augmentant progressivament la seva presència i esdevenint un aliat clau dels EUA i Canadà a algunes de les províncies més conflictives de l’Afganistan. A hores d’ara aquesta nova relació es troba a la corda fluixa arran de la decisió de François Hollande de retirar 3.300 efectius a curt termini, però molts analistes dubten de la sinceritat del nou president i consideren que les declaracions pretenen només reforçar la seva imatge.

El gran soci de França, Alemanya, treu un balanç positiu del conflicte. Com a tercera força en número d’efectius s’ha establert com a primera potència militar europea i ha infringit 13 baixes als insurgents per cada soldat alemany perdut. Alemanya és també la guanyadora econòmica del conflicte, en aquest cas per golejada: la facturació de l’industria armamentística germànica s’ha duplicat arran de les vendes destinades a la ISAF. El Regne Unit, per la seva part, ha actuat com a fidel aliat dels EUA i, com més baixes ha patit més efectius ha desplegat, reforçant la seva presència a les zones conflictives. La transparència britànica deixa molt que desitjar, però com a un dels principals exportadors d’armes del món, sembla lògic creure que també ha fet calaix amb el conflicte.

L’Afganistan, evidentment, ha estat el gran perjudicat de la guerra. No és agosarat dir que, en el moment de la retirada de tropes occidentals, l’estat afganès estarà en pitjors condicions que abans de la intervenció. La suposada democràcia instaurada pels EUA és una forma de govern molt preferible a l’alternativa de la dictadura fonamentalista, però té dos problemes gravíssims: 1) només controla la capital i rodalies i 2) segons el Servei de Recerca del Congrès (CRS en anglès) dels EUA, almenys el 30% dels fons que rep acaben en mans corruptes. Quan l’exèrcit afganès s’hagi de valdre per si mateix, no només haurà de fer front a una sèrie de rivals tribals i talibans. També patirà una manca de recursos causades per la seva pròpia classe dirigent, formada en part per l’elit corrupta de l’era soviètica.

L'ocupació ha instaurat un règim teòricament democràtic, però es trobarà una nació dividida en desenes de fronts que desconfia (amb raó) de la classe governant. Amb les infraestructures en un estat precari, una pobresa endèmica agreujada per l’espoli de la corrupció i una generació perduda a i a causa de la guerra, l’escenari és esfereïdor. Per acabar-ho d’adobar, l’informe del CRS diu que la corrupció es centra en el poder judicial i...les fronteres! Molts carregaments per exportació són “segrestats” fins que el propietari en paga el “rescat”. Amb aquest escenari, les inversions estrangeres trigaran en arribar...

Respecte a Al-Qaida, recupero quelcom que vaig escriure arran de la mort de Bin Laden. “Ha mort un símbol, però no una peça essencial del taulell geopolític. El gran èxit de Bin Laden, el fet diferencial que ha marcat la força del seu impacte, ha estat la capacitat d'exportar una ideologia i una metodologia. Malgrat l'existència de camps d'entrenament destinats a preparar mujahidins, el suport de Bin Laden al terrorisme islamista ha estat moral i ideològic, no pas financer o armamentístic com era el cas del terrorisme polític als anys 60 i 70. Hi ha hagut finançament,sí, però moltes de cèl·lules d'Al-Qaida no tenien més lligam amb l'organització que el nom i l'intencionalitat fonamentalista rere els seus atemptats.

Bin Laden ha estat l'artífex de la radicalització de l'islamisme violent, però el terrorisme jihadista a escala mundial no funciona com una organització estructurada. Més aviat, Bin Laden ha ensenyat als seus seguidors com organitzar-se en franquícies amb mètodes i tendències jeràrquiques comuns. Aquesta estructura més aviat difosa ha permès que malgrat els constants cops policials i militars contra l'organització els terroristes hagin continuat atemptant i augmentant el seu radi d'acció. A diferència de les organitzacions criminals a les quals estem acostumats, tibant els fils no podem lligar un membre de la banda amb els seus companys perquè aquesta connexió és nominal i metodològica, mai operativa ni estructural”. Com demostren els atemptats més recents, com el que ha causat 96 morts a Sanaa, la pèrdua dels seus caps visibles no ha fet cap mal irreparable a l’organització terrorista.

En resum, la guerra de l’Afganistan acabarà formalment 13 anys després del seu inici, i deixarà un balanç molt i molt pobre. S’han perdut almenys 30.000 vides. Els EUA i la OTAN han gastat diners que no tenen en una època de vaques anorèxiques. L’Afganistan ha vist com una dictadura islamista ha caigut i ha deixat el seu lloc a desenes de senyors feudals a la perifèria i un president corrupte a la capital. Al-Qaida és avui més forta que mai. I, el que és pitjor, quan la guerra acabi, deixarà un país... en guerra.