En el que portem de segle s’han produït tres guerres interestatals importants que han suposat l’ocupació d’un país, i que han tingut implicacions internacionals i en el feble o cada cop més inexistent sistema de governança global. No em refereixo, per tant, a conflagracions derivades d’una guerra civil que s’internacionalitza (Síria, Iemen), conflictes que es cronifiquen a partir d’una disputa regional que implica els països veïns que envolten l’epicentre de la disputa inicial (Grans Llacs Africans), o que donen lloc a ocupacions de llarga durada tot i les resolucions en contra de l’ONU (territoris ocupats palestins des de 1967). Això redueix les guerres invasives a tres des de l’inici del segle, Afganistan, Iraq i Ucraïna.

A l’Afganistan, la invasió comença el 7 d’octubre de 2001 amb els primers bombardeigs contra els talibans i Al-Qaida. S’afirma que és una resposta als atemptats de l’11-S davant la negativa del govern afganès a entregar a la justícia dels Estats Units (EUA) els responsables intel·lectuals dels atemptats (la direcció d’Al-Qaida). La guerra s’ajusta, doncs, a l’article 51 de la Carta de Nacions Unides on s’assenyala que "cap disposició d’aquesta Carta no ha de perjudicar el dret inherent de legítima defensa, individual o col·lectiva, en cas d’un atac armat contra un Membre de les Nacions Unides fins que el Consell de Seguretat hagi pres les mesures necessàries per al manteniment de la pau i de la seguretat internacionals. Les mesures preses pels membres en l’exercici d’aquest dret de legítima defensa seran comunicades immediatament al Consell de Seguretat". 

Una altra qüestió és que la resposta no fou immediata, havia passat gairebé un mes des dels atemptats, ni proporcionada, s’envaeix un dels països més pobres del món per l’exèrcit més poderós del moment -amb ajuda britànica, francesa, canadenca i australiana- i els danys causats a la població i al país superen en molt els derivats dels atemptats. El Consell de Seguretat no adopta la resolució 1378 fins al 14 de novembre de 2001, dos dies després de l’ocupació de la capital del país, Kabul, i quan l’exèrcit talibà ja fuig en desbandada. La resolució condemna el govern per haver emparat Usama Bin Laden i Al-Qaida, haver permès que l'Afganistan fos utilitzat com a base per a l'exportació del terrorisme i dona suport als esforços del poble afganès per reemplaçar el règim talibà. El text dona el vistiplau a posteriori d’una guerra que havia tingut el consentiment de gairebé tothom, fins i tot de Rússia. Qüestió diferent és si calia una guerra que no aconsegueix cap dels seus objectius i que va provocar desenes de milers de morts i milions de desplaçats. La guerra no acaba amb Al-Qaida i quan l’agost de 2021 es retiren les darreres tropes dels EUA, els talibans tornen al poder i imposen de nou un règim tant o més repressiu i misogin com el d’abans.

La nit del 19 al 20 de març atenyen Bagdad els primers míssils estatunidencs. L’endemà es generalitzen els bombardeigs contra les principals ciutats del país i milers de soldats angloamericans irrompen des de Kuwait. Les tropes invasores avancen ràpidament cap a la capital i l'1 d'abril l'aleshores president, Saddam Hussein, fa una crida al Gihad contra els invasors, que ja són a 30 quilòmetres de la capital. El 9 d’abril ocupen la ciutat i en els cinc dies següents, juntament amb les milícies kurdes, conquereixen Kirkuk, Mossul i Tikrit. El 26 de març s’havia produït el primer "dany col·lateral", quan dos míssils atenyen un mercat de Bagdad i maten 15 civils (dos dies més tard, un episodi similar es cobra la vida de 50 persones). A pesar de la resistència de l’exèrcit iraquià i dels primers atemptats suïcides contra les tropes invasores, el règim de Saddam s'enfonsa ràpidament, mentre el caos, els saquejos (del Museu Arqueològic de Bagdad desapareixen 170.000 peces) i el pillatge s’estén pel país. L'1 de maig del 2003, el president nord-americà George W. Bush dona per finalitzades les hostilitats, que han costat la vida a entre 11.000 i 15.000 iraquians (una tercera part, civils). Les armes de destrucció massiva (ADM) no apareixen, perquè no existien, tal com afirmaven els responsables de la Comissió de Vigilància, Verificació i Inspecció de l’ONU (UNMOVIC), Hans Blix, i de l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), Mohamed al-Baradei. Tampoc es demostren les connexions amb el terrorisme internacional. Tots dos eren els motius al·legats per l’administració de Bush -i els seus aliats més fidels, el britànic Tony Blair i l'espanyol José María Aznar- per justificar la invasió.

La guerra va ser una decisió unilateral que no tenia el suport del Consell de Seguretat i, a diferència de la guerra de 1991, que responia a una resolució de l’ONU per expulsar els iraquians de Kuwait, va ser il·legal i va concitar el rebuig de la majoria de governs de la Unió Europea (UE) i una forta repulsa internacional, que, per primer cop pren la forma d’una resposta global amb manifestacions de repulsa (No a la guerra!) en els cinc continents. Va ser també un error, com van reconèixer el mateix Bush el 2008 i Blair el 2015 (Aznar no ho ha reconegut mai). Un error que fins al 2011, quan es retiren els darrers soldats nord-americans, va costar desenes de milers de morts entre civils i militars (set agents del CNI van perdre la vida en un atemptat el 29 de novembre de 2003, però ningú ha explicat mai què hi feien allí) i milions de desplaçats. I un fracàs, perquè, en lloc d’establir la democràcia, va reduir l’Iraq a un estat semi fallit en què la inestabilitat política, la ingerència estrangera, la corrupció i la violència sectària van ser el bressol pel sorgiment de l’Estat Islàmic (EI). I, tanmateix, ni Bush, ni Blair, ni Aznar han estat processats per crims de guerra pel Tribunal Internacional de Justícia de La Haia (Països Baixos).

Afegir, per acabar, que l’actual guerra del president rus, Vladímir Putin, contra Ucraïna és també clarament il·legal. A l’Assemblea General Extraordinària de l’ONU del 2 de març de l'any passat només cinc països (Rússia, Bielorússia, Corea del Nord, Eritrea i Síria) van votar en contra de la resolució de condemna. Els 35 que es van abstenir (entre els quals la Xina i l’Índia) consideren que la via armamentista impulsada pels EUA, la UE i l’OTAN no és cap solució i que cal trobar una sortida negociada per forçar la fi de la guerra respectant la sobirania d’Ucraïna (la Xina impulsa un pla de pau en aquesta línia perquè la guerra compromet les seves exportacions). El 17 de març el Tribunal Internacional de Justícia emetia una ordre d’arrest contra Putin per crims de guerra, però donin per segur que no el veurem a La Haia, tot i que, de moment ha tingut l’efecte d’impedir que l’autòcrata rus assistís a la XV cimera dels BRICS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica) del mes passat a Johannesburg per la possibilitat de ser arrestat. Pel mateix motiu, tampoc ha fet acte de presència a la XVIII cimera del G-20 (els 19 països més rics o influents del món més la UE) de Nova Delhi (Índia). 

En conclusió, cada vegada sembla més difícil -per no dir impossible- trobar un sistema de governança global assumible per tots els països, sobretot per les grans potències (EUA i la Xina) que "han passat de la competència a la rivalitat globalitzada" (Joan Roura) i per un Sud Global que, enmig d’aquesta confrontació geoestratègica -amb un tercer en discòrdia, un autòcrata pària que està utilitzant empreses mercenàries com el Grup Wagner per guanyar influència en els països del Sahel i foragitar els occidentals- cada cop se sent més exclòs de les grans decisions, que, tanmateix, l’afecten. I, alhora, la conseqüència més perversa és que més poblacions pateixen el flagell de la guerra.