És un partit d'aquells que queden gravats a la memòria. El 24 d'abril del 2013, el Madrid de José Mourinho es desplaçava a Dortmund per jugar l'anada de les semifinals de la Lliga de Campions. L'equip local, entrenat per Jürgen Klopp, es va imposar per 4-1, amb quatre gols de Robert Lewandowski. El davanter polonès, una de les estrelles de l'actual plantilla del Barça amb 36 anys acabats de fer, es va endur bona part de les fotografies i dels elogis. Però a la sala de màquines qui va brillar amb força va ser un jove Ilkay Gündogan, que va desplegar un repertori de passades, ritme, intel·ligència i arribada que no només feien intuir una carrera llarga a l'elit, sinó també un carro d'èxits. Després de superar una lesió a l'esquena, el jugador alemany d'origen turc va rebre la trucada de Pep Guardiola per enrolar-se al Manchester City, on el genoll li va fer perdre la primera temporada.

Això no li va impedir acabar convertint-se en un dels jugadors més destacats de la història de l'equip skyblue. Va ser el capità que, de fet, va aixecar la primera Champions de l'equip de Guardiola. Just després va posar rumb a Barcelona, on esperava passar els últims anys de carrera oferint veterania, visió, professionalitat i acompanyament als joves talents que van sortint de la Masia. Tot això ha quedat truncat per la situació econòmica del club que presideix Joan Laporta, que tres anys després de tornar al càrrec encara no ha trobat la tecla adequada per governar el club. Hi ha aspectes en què l'herència nefasta de Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu empantanega la gestió, però hi ha altres qüestions que només són atribuïbles a la junta actual. L'adeu de Gündogan n'és el principal símptoma.

Desprendre's del millor jugador de la temporada passada —líder en assistències, cinc gols, 61 partits jugats de 63—, per fer lloc al fitxatge estrella —Dani Olmo, que costarà uns 60 milions d'euros— denota mala planificació i un problema de governança. Gündogan, un dels pocs jugadors de la plantilla que ha dit les coses pel seu nom —potser perquè venia d'un entorn professionalitzat al màxim i amb l'exigència com a nord—, torna ara d'on va marxar fa només un any sense cobrar traspàs i perdonant el salari que li pertocava pels dos anys que quedaven de contracte. Que marxi un dels teus millors jugadors, encara que arribés lliure l'any passat, només per poder fer espai per a un fitxatge nou és, com a mínim, inquietant.

Per descomptat, una repassada als contractes de jugadors de la primera plantilla fan por només de mirar. Que Frenkie de Jong, especialista en sortir retratat en cada partit important i en no respondre a les expectatives generades quan se'l va fitxar de l'Ajax, tingui un salari proper als vint milions d'euros nets és quasi delinqüencial. Que Clément Lenglet, un defensa de classe mitjana, cobri més que tots els centrals d'elit del continent és directament per plegar. Són dos contractes imputables a l'anterior directiva, que va hipotecar el club fins a límits insospitats, però no poden ser una excusa per tot. Perquè en el mandat de Laporta, per exemple, han arribat jugadors com Vítor Roque que, després de pagar 30 milions d'euros —que s'haurien duplicat si la cosa hagués anat bé—, ara acabarà jugant al Betis.

Tampoc deu haver estat del tot bo per a les finances del club apostar més de 50 milions destinats a Ferran Torres, o considerar oportú acostar-se als 60 milions per un jugador com Raphinha, entregat però no diferencial. Potser hauria estat més raonable guardar aquests diners per eixugar deute, continuar amb la construcció del Nou Camp Nou, no vendre's patrimoni a llarg termini i, si cal, fer un raconet per anar a buscar jugadors diferencials. Potser hauria estat més raonable que Laporta, després de guanyar les eleccions amb un marge ampli, hagués sortit a explicar exactament com estava el club i proclamar que venien temps de dificultats a l'hora d'invertir en jugadors i que caldria fiar-ho tot a la Masia. Ara, segurament, ja és massa tard. I l'herència, nefasta, ja no és l'única manta per tapar-ho tot.