Primera constatació: Segons el darrer baròmetre del CEO, l’aposta estratègica d’ERC tindria premi a les urnes mentre l’espera tàctica de Junts penalitzaria les expectatives del partit de Carles Puigdemont. Segona constatació: la via unilateral té poc suport, només és la preferida dels votants de la CUP, mentre l’electorat de les dues formacions grans de l’independentisme trien la via pactada. Tercera constatació: el dirigent de Junts que plega, Jordi Sànchez, ho fa amb un discurs que sembla pensat per conjurar la davallada d’aquesta marca que el sondeig pronostica: “Hem de ser prou madurs per entendre que els fets han d’acompanyar les paraules. Les paraules soles serveixen per a la literatura, la filosofia o la reflexió, però no per a l’acció política”. Tot això passa quan el no a la independència s’imposa al sí per quatre punts.

Hi ha la temptació de resumir aquesta fotografia dient que “dins de l’independentisme, els moderats guanyen terreny als radicals”. Però les categories moderat/radical pertanyen a un altre context, a una pantalla antiga, caldria aparcar-les. També hi ha la temptació -des de l’esteticisme dels que es pretenen nuncis d’una resistència singular- d’encapsular el moment amb una frase del tipus “la renúncia autonomista s’imposa dins del bloc processista”, una expressió que descriu més les impotències agòniques dels comentaristes purs que el paisatge que pretenen interpretar.

Ha començat un desplaçament de les bases de l’independentisme (incloses les del partit que vol liderar Laura Borràs) al pragmatisme resignat d’un pactisme teòric que sempre dependrà de la predisposició de Madrid. Resignat, esclar. És un camí gris, sense èpica i sotmès al caprici de Pedro Sánchez, que aprofita la pandèmia i la guerra per desar la carpeta catalana en un recó de paraigua, a l’espera que Catalunya esdevingui València, cosa que no passarà en el curt ni el mitjà termini.

Aquest desplaçament representa l’èxit (sense alegries) del marc estratègic redibuixat per ERC que, paradoxalment, no aconsegueix que el president Pere Aragonès capitalitzi la nova etapa. La dada hauria de fer pensar els republicans en el solapament cacofònic dels lideratges que provenen de l’octubre del 2017 i els lideratges del post-procés, i en la confusió que pot crear una cohabitació de protagonismes que desfigura la projecció de qui té la màxima responsabilitat institucional. Però tornem als moviments de fons: que les bases independentistes acceptin el camí llarg no és resultat de cap moderació sinó producte diferit dels límits del moviment que es va posar en marxa l’any 2010. No dels límits imposats per la repressió de l’Estat espanyol, sinó dels límits operatius que neixen de l’articulació del projecte de la secessió en tres partits (en competència oberta) i dues entitats civils (que analitzen de manera molt diferent la situació). I, esclar, dels límits socials de l’independentisme, que no sap o no pot arribar a una part de la ciutadania.

L’independentisme necessita temps per refer-se, per renovar lideratges, per redibuixar estratègies, per transformar llenguatges, per tornar a unir fets i paraules (com demana Jordi Sànchez), i -també- per créixer allí on és feble o simplement no hi és. La via pactista permet guanyar temps, tot i que també pot malbaratar-lo, en cas que un eventual fracàs de la taula de diàleg s’ho emporti tot per davant. Més enllà, queda l’art de picar pedra, sense fanatisme i sense cinisme. Eduard Voltas ho ha explicat en un article lúcid en aquest diari: “Hi ha molta feina a fer en clau de construcció nacional inclusiva des de les institucions i des de la societat”. El problema és que ningú sap què passaria amb el desplaçament pragmàtic de les bases independentistes si ERC no pogués exhibir, en el futur, un avenç en l’autogovern; parlo d’un avenç que tingués prou solidesa i entitat per justificar que els objectius de màxims de la taula de diàleg han d’esperar.

Tot es mou. Res es mou. Els llibres més venuts, entre els independentistes, són el segon volum de les memòries presidencials de Quim Torra i les confessions de Clara Ponsatí. Una paradoxa més d’aquest país nostre, tan fascinant com fatigant.