Ahir Susana Díaz valorava la victòria de Donald Trump als EUA comparant el magnat nord-americà amb Podemos. En una picabaralla dialèctica amb la líder del partit morat a Andalusia, li etzibava que "ambas experiencias quizás beban de la misma fuente". Suposo que l'evidència cau pel seu propi pes, i ningú amb dos dits de front pot trobar lògic 
comparar propostes polítiques que es troben als antípodes. 

Ara bé, el que es pot dir és que ambdues iniciatives han aconseguit connectar amb la frustració i la indignació d'unes societats tocades per la crisi econòmica i sobretot per la gestió neoliberal d'aquesta. Han sabut emocionar i crear un relat que diagnostiqués, expliqués i proposés una sortida a la situació actual. Però mentre Trump proposa una via excloent i regressiva, Iglesias elabora un camí incloent i de progrés.

Precisament el que fa Díaz amb declaracions d'aquest tipus és posar de relleu la impotència i insignificança de les versions descafeïnades socioliberals en un moment de fortes convulsions econòmiques i socials. Aquestes propostes són vistes per amplis sectors ciutadans com el mateix establishment que ha empobrit a les classes mitjanes i ha empitjorat la situació dels sectors més populars; aquests líders els identifiquen amb la seva falta de perspectives de futur. Perquè el rellevant de les eleccions als EUA, i en això hauria d'anar amb compte Díaz, no és tant la victòria de Trump sinó la derrota de Clinton. 

Aquesta no ha aconseguit mobilitzar a dones i hispans -que havien rebut forts atacs del candidat republicà, per cert-, ni a la comunitat negra que sí que va acompanyar a Obama; tampoc ha pogut retenir l'electorat del cinturó industrial tradicional votant demòcrata. Clinton ha estat vista com a part d'allò vell que ja no funciona. Només Sanders podia guanyar a Trump. Només la seva pulsió radical, populista i transformadora podia tornar a il·lusionar sectors ciutadans desanimats, desemparats, desesperats. Només les propostes de canvi real i de progrés eren capaces de seduir per construir.

I això no només és cosa dels EUA. A la majoria dels països d'Europa ja tenim forces polítiques d'extrema-dreta a les institucions, alhora que unes esquerres incapaces de presentar alternatives que permetin reconstruir un futur col·lectiu en clau emancipadora. Per contra, i n'hauríem d'estar orgullosos, l'estat espanyol és una illa en el desert, i no és per casualitat. L'explosió ciutadana del 15M va permetre construir un nou sentit comú ciutadà que comencés a substituir els consensos de la transició que s'estaven trencant. La dicotomia "dalt-baix" va esdevenir productiva políticament i això evità el sorgiment de moviments xenòfobs, racistes i masclistes com el de Trump. I encara que Podem i les forces de canvi no hagin aconseguit el govern de l'Estat en aquest primer cicle electoral, hi ha una nova hegemonia en construcció.