Els primers efectes de la manifestació, a Espanya, ja comencen a notar-se. I no em refereixo, només, als negatius, que, de fet, amb prou feines si han començat. Després de l’etapa fatxenda i arrogant, tan típicament espanyola, on només hi ha senyorejat l’insult, la mentida, el menyspreu, la ridiculització i l’amenaça, sembla que alguns cappares d’Espanya s’han adonat que ara va de bo. I que el poble català ja no està disposat a passar amb passeres. Amb cinc segles ja en tenim ben bé prou. I de la primera fase de sorpresa davant l’inesperat, d’incredulitat miop davant la realitat, s’està passant a una resposta que vol ser més racional i civilitzada que aquella que hem conegut sempre.

D’entrada és evident que l’afirmació segons la qual, per la via pacífica, totes les opcions tenen cabuda a la constitució espanyola, és una mentida de l’alçada d’un campanar. A la constitució espanyola hi cap tot, excepte la llibertat, perquè és una constitució pensada per a impedir que la voluntat sobirana dels diferents pobles, avui integrats a l’Estat espanyol, pugui manifestar-se democràticament. Per damunt i abans de la constitució hi ha la democràcia i la gent, els ciutadans i ciutadanes lliures. Però avui la constitució és l’escut rere el qual s’arrecera la mateixa concepció de sempre, sense cap model engrescador de convivència plural: un estat, una bandera, una nació, una cultura, una llengua, una religió, una selecció esportiva, un sol sistema educatiu... I aquest model d’estat, a la majoria de catalans i catalanes ha deixat d’interessar-nos perquè, tal i com som, nosaltres no hi cabem. Sort en tenim que la Inquisició ja fa un segle i mig que va ser abolida, que si no...

Després del rebuig frontal al desig d’independència nacional expressat als carrers de la nostra capital, hi ha símptomes de reacció un xic més intel·ligents. El cantant Julio Iglesias ha estat el primer a parlar de federalisme, com a possibilitat d’articular la diversitat a l’Estat espanyol. L’expresident J. M. Aznar ja diu per Mèxic, amb tota naturalitat, que un “un país pot ser federal” i el mag Felipe González ara canta les excel·lències del federalisme “asimètric”. El mateix Rubalcaba assegura optar pel federalisme i, fins i tot, està disposat a modificar la constitució. Patètic, tot plegat... De fet, tots ells havien defensat sempre el model unitari i blasmat amb contundència la via federal a la qual ara s’aferren, a la desesperada, com van demostrar amb el ribot passar a l’Estatut nacional del 2005, el més ambiciós aprovat mai pel Parlament. I ho fan, cedint en les seves fins ara fèrries conviccions, pensant que potser així podran retenir Catalunya. El mateix Rajoy afirma ara que està disposat a escoltar i a dialogar. Idò, què va fer el 20 de setembre, amb el president de la Generalitat? Ara, però ja fan tard, han fet salat i fan bona aquella dita que assegura que “quan ja era mort, el combregaven”...

Durant tot el segle XIX, quan Espanya era un “imperio en donde nunca se ponía el sol”, negà tota mena d’autogovern a les seves colònies americanes. Reaccionà només amb la força, afusellant el capellà Miguel Hidalgo, independentista mexicà, protagonista del “Grito de Dolores”, però l’any següent ja hagué de veure com Veneçuela s’alliberava del seu jou. Sé perfectament que el cas català no és idèntic al de l’Amèrica llatina, però ho poso com a exemple de la miopia política i l’immobilisme legal d’Espanya, duts fins als extrems més inimaginables. De llavors ençà, Espanya no va conèixer altra forma de relació amb els seus antics territoris que anar entomant, una darrere l’altra, tot un caramull de declaracions unilaterals d’independència. El diàleg hi era i hi és impossible. També passarà el mateix en el nostre cas. Lògicament, estant a la UE, no ens declararan la guerra i no pas per manca de ganes d’alguns. Però faran tot el que puguin per impedir la nostra victòria, per mitjans molt diversos que ni tan sols han començat a utilitzar. Però nosaltres hi hem de respondre amb la nostra arma més poderosa: la gent i la democràcia. Fins arribar, celebrat el referèndum d’autodeterminació, a la declaració unilateral d’independència. No per res, sinó ni que només sigui per continuar una tradició que ja li és tan familiar a Espanya...